HOMILIES

HOMILIA DIUMENGE DE PENTECOSTA

Benvolguda comunitat parroquial de Sant Miquel del Port, estem celebrant un dia gran. Es tanca aquesta estranya pasqua que ens ha tocat viure (en la seva major part des del confinament total) i ens obrim avui a gaudir del gran do de l’Esperit Sant en aquesta entranyable festa de la Pentecosta.

Pentecosta o Festa de les Setmanes, era una festa que celebrava el poble jueu cinquanta dies després de la Pasqua, d’aquí el nom (Cinquantè en grec es diu Pentecostes). Aquesta festa té diversos significats. Un d’ells és agrícola: correspon a l’època de l’any en la qual a Israel es recullen els primers fruits. I aquests eren consagrats al Temple de Jerusalem com a símbol d’agraïment a Déu i demostració de confiança en la seva Providència . És per això que la festivitat també és anomenada la Festa de les Primícies.

Un altre dels seus significats, i el de major importància en relació amb la Pentecosta cristiana, és que es commemora el lliurament de la Torà (Les Taules de la Llei) per part de Déu a Moisès, en la Muntanya del Sinaí. I a partir d’aquest esdeveniment se segella l’aliança de Déu amb el seu poble: “Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble” (Éx 6, 7).

No obstant això, la gran novetat de la Pentecosta cristiana, és que, si abans Déu ens havia donat la seva Llei per a guiar-nos, ara fa molt més que això. Se’ns dona a si mateix, ens dona el seu Esperit, la seva pròpia Vida. De manera que, des de llavors, ser religiós no consisteix a complir amb unes lleis, ritus, normes o preceptes per a “guanyar-nos” la salvació. Sinó que sobretot significa obrir el cor a una Vida que vol desenvolupar-se dins de nosaltres i que se’ns dona gratis.

Més que un esforç penós de la voluntat, la vida cristiana consisteix a deixar-se portar per l’Esperit. El nostre principal treball és no posar-li obstacle i acollir, rebre, obrir-nos totalment a aquesta Vida de Déu que se’ns regala immerescudament.

Quan l’Esperit Sant troba un canal lliure d’obstacles actua i produeix resultats sorprenents. De dotze homes espantats i tancats en les seves pors (Hch 2, 1-11) fa valents apòstols que anunciaran l’evangeli pertot arreu i donaran la seva vida per Crist.

Però aquí està la clau: Com ser un canal pel qual actuï l’Esperit Sant?

Haurem de deixar el nostre egoisme i egocentrisme a un costat i posar-nos a l’escolta de la seva veu, que a vegades serà com una brisa suau, gairebé imperceptible, i unes altres com un poderós huracà o llengües de foc que apassionaran el nostre cor.

Posar-nos a l’escolta per a després deixar tot el llast que faci falta, i així lleugers d’equipatge seguir-li allà on Ell ens porti. Allibera’t del llast de tantes falses necessitats i idolatries! Amb Déu n´hi ha prou.

L’actitud bàsica és la fe i la confiança. No dubtar que estem en bones mans si és Ell qui ens guia. Perquè Déu no busca altra cosa que la nostra felicitat. I Ell sap millor que nosaltres, quina cosa ens convé per a créixer espiritualment.

L’Esperit Sant està buscant avui canals per on circular. Cerca fer arribar al món l’immens Amor de Déu. Per a sanar ferides, consolar al que sofreix, fer justícia amb l’oprimit, acabar amb la fam i la misèria, erradicar tot mal i proclamar el triomf del Bé. Seràs tu un d’aquests canals d’actuació de l’Esperit? Demana-li a Déu que així sigui. I veuràs com canvia el món a través teu i com avança amb passes de gegant el Regne de Déu.

Mn. Antonio Reina

HOMILIA DOMINGO DE PENTECOSTÉS

HOMILIA EN LA SOLEMNITAT DE LA ASCENSIÓ DEL SENYOR

Benvolguda comunitat parroquial: Aquí estem de nou, després de tant de temps! Donem gràcies a Déu perquè avui per fi podem reunir-nos presencialment a la nostra benvolguda església de Sant Miquel del Port. Ens sentim units i en comunió entre nosaltres i també amb tots els fidels que han decidit no venir i continuen participant de les misses on line o per TV. El Senyor es farà present d’igual manera per a tots.

Avui celebrem la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Es tanca el cicle d’aparicions de Jesús Resuscitat i Aquest ascendeix als cels, a la dreta del Pare. Estar a la dreta del Pare significa en llenguatge bíblic, que Jesús participarà per sempre de la mateixa dignitat, poder i glòria que el Pare.

L’Ascensió als cels de Jesús, narrada per sant Lluc tant al final del seu evangeli com a l’inici dels Fets dels Apòstols, no significa que Jesús surti volant com un coet o com Superman. És una forma literària d’expressar que Jesús ha passat ja a una altra dimensió diferent a la nostra. Està al costat del Pare en la seva glòria per sempre. Allí on ja no hi ha dolor, malaltia, mort ni cap mal. Només Amor pur i felicitat eterna.

Però Pare i Fill no ens deixen solos. Segueixen involucrats en la història dels éssers humans. Segueixen preocupats per nosaltres i ens continuen ajudant per mitjà de l’Esperit Sant. Encara que d’això parlarem el diumenge que ve, en la festa de Pentecosta.

Tornem al dia d’avui i aprofundim en aquesta solemnitat de l’Ascensió del Senyor. La primera lectura ens adverteix d’un perill no poc freqüent entre cristians: Quedar-nos embadalits amb les coses del cel i no parar esment a la realitat que ens envolta: “Galileus, què feu aquí plantats mirant al cel?” (Act1,11)

És la temptació de l’espiritualisme. Espiritualista és aquell que resa molt, va a missa cada dia, posa espelmes a tots els sants i a la verge María i realitza tota classe de pràctiques piadoses, però després no és amable amb el proïsme i va repartint amargor allí on va. A aquesta mena de persones Jesús els diu hipòcrites i els recomana: «Aneu, doncs, a aprendre què significa allò de: Misericòrdia vull, que no sacrifici” (Mt9,13).

L’espiritualitat, la pràctica religiosa, perquè sigui autèntica, perquè sigui veritable, s’ha d’encarnar. S’ha de traduir en amor al proïsme. Orar, celebrar l’eucaristia i altres activitats piadoses són per a omplir-nos de l’Esperit de Déu, que és Amor (1 Jn 4,8). I aquest Amor quan ens omple el cor vol arribar a tots els pobles de la terra, com ens diu l’evangeli d’avui (Mt 28,19). Quan experimentem al Déu Veritable que s’ha Manifestat en Jesús com Amor, això ens impulsa a estimar. Comencem a veure als éssers humans com a membres d’una gran i única família de germans cridats a viure units i en pau. Veiem la naturalesa com a Creació de Déu que cal cuidar (És important recordar això avui que celebrem el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato Si) I ens comprometem perquè tot això així sigui.

Ens comprometrem? O ens quedarem embadalits mirant al cel?

Mn. Antoni Reina

HOMILIA EN LA SOLEMNIDAD DE LA ASCENSIÓN DEL SEÑOR

HOMILIA VI DIUMENGE DE PASQUA

Estimats germans, estem ja en el sisè diumenge del temps Pasqual, cada vegada més a prop de la Pentecosta, i les lectures d’avui semblen voler anar-nos preparant per aquest gran esdeveniment.


A la primera lectura veiem com Pere i Joan imposen les seves mans als samaritans que s’havien batejat, perquè rebessin l’Esperit Sant.


A la segona lectura Sant Pere ens exhorta dient: «Si us ultratgen pel nom de Crist, feliços vosaltres, perquè l’Esperit de la glòria, l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre» I a l’evangeli Jesús ens diu: «Jo li demanaré al Pare, que us donarà un Defensor, que estigui sempre amb vosaltres, l’Esperit de la veritat».


Per tant tres lectures que ens parlen de la importància de l’Esperit Sant, Defensor amb el que sempre podem comptar, perquè Déu no ens ha deixat orfes, sinó que ens acompanya amorosament en el nostre caminar, amb l’auxili del seu Esperit.

És important adonar-se que és el nostre Defensor. Alguns imaginen Déu com un acusador que està sempre mirant amb lupa totes les nostres faltes, per castigar-nos com mereixem. O creuen que Déu és un ésser llunyà i distant, aliè als nostres sofriments.Res més lluny de la realitat.

L’Esperit va a la trobada de la nostra vida amb minúscules, perquè assolim la VIDA amb majúscules que ens dóna estar en comunió amb el Pare i el Fill. És dinamisme que ens eleva a la nostra millor versió, força que impulsa a la major plenitud.

Res no fa més feliç que viure al vent de l’Esperit. Però per això hem de deixar que Aquest ens desfaci de tot egoisme i egocentrisme. Lleugers com plomes, lliures del pes de tantes esclavituds i demandes del nostre ego, serem conduïts a la immensa i feliç llibertat dels fills de Déu.


Estimats germans, volem junts, al vent de l’Esperit, cap a una humanitat nova, on la pandèmia de la maldat i la injustícia sigui erradicada i pugui triomfar l’Amor.
Mn. Antoni Reina

HOMILIA VI DOMINGO DE PASCUA

HOMILIA V DIUMENGE DE PASQUA

Estem en el V diumenge del temps pasqual. Un temps litúrgicament joiós que ens convida a viure des de l’alegria de la Resurrecció i l’entusiasme, ja que Jesús ha vençut a la mort i ens té preparat un lloc al costat del Pare, perquè on estigui Ell, estiguem també nosaltres, com ens diu l’evangeli d’avui. No obstant això, aquesta alegria que marca el temps litúrgic, contrasta amb el que en ocasions vivim.

En aquest temps de pandèmia i confinament algunes vegades ens preguntem com Tomàs: “Senyor, no sabem on vas”. O com Felipe: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. Jesús ho havia explicat amb la seva vida, amb el testimoniatge dels seus fets i paraules, però Tomás dubtava. També Felip. I per això demanen una explicació més clara, quelcom més comprensible, més concret i clar.

Sovint, nosaltres també dubtem. No sabem on va el Senyor en aquesta societat nostra, tan plena d’injustícies i exclusió social de tants. No sabem què passarà amb els nostres éssers estimats i amb nosaltres. El futur de la salut i l’economia preocupen i espanten. No sabem quin camí ens indica el Senyor. Ens preguntem: Quin serà el camí correcte? Què haig de fer? Qué espera el Senyor de mi? I com Tomàs i Felip demanem explicacions més clares, més evidents.

I Jesús respon a Tomàs i ens respon també a nosaltres i a tots els cristians de tots els segles: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare sinó per mi”. I a Felip davant la seva petició de proves, senyals i demostracions evidents per poder conèixer al Pare, li diu: “Qui m’ha vist a mi, ha vist al Pare”.

Jesús fa molt més que donar-nos una explicació sobre què hem de fer. Jesús es dona a si mateix, ens dona el seu mateix Esperit, perquè junts busquem el camí cap al Pare. A vegades li demanem coses a Jesús. Béns materials o immaterials. Evidències, miracles, signes prodigiosos. Però Jesús ens dona molt més. No sempre ens concedeix exactament allò que hem demanat, però si el que veritablement necessitem per créixer espiritualment i arribar fins al Pare. Ens dona la seva persona.

Llavors es tracta de viure tot des de la unió a Jesús, en permanent relació amb Ell. Ell és la vinya, nosaltres els sarments, ens dirà en aquest mateix evangeli.

És quan ens separem de la vinya, quan els nostres dubtes de fe s’intensifiquen, la nostra esperança decau, i el nostre amor s’afebleix. Llavors, com Tomàs preguntem: Senyor, on vas? La pregunta denota la nostra falta de fe, la nostra falta d’escolta profunda i creient a la Paraula del Senyor. Si haguéssim escoltat, cregut i aplicat la seva Paraula no preguntaríem, perquè ens sentiríem plens de Jesús, en comunió amb el Pare i habitats per l’Esperit. Quan vivim inserits en la Vinya, no preguntem: “Senyor on vas? Perquè sabem que no s’ha anat a cap lloc estrany o desconegut, sabem que està amb nosaltres i que ens acompanya sempre en el nostre caminar.

Benvolguts germans, que en aquest temps de pandèmia cuidem especialment la nostra unió i amistat amb Crist, des de l’oració i l’eucaristia. Amb Ell en el cor, prendrem les millors decisions, perquè farem sempre el que li agrada.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA V DOMINGO DE PASCUA

HOMILIA IV DIUMENGE DE PASQUA

Any litúrgic 2019 – 2020 – (Cicle A)

Benvolguts germans, estem avui ja en el quart diumenge de Pasqua i la litúrgia ens fa centrar la mirada en Jesús, el Bon Pastor.

Vivim en un món al qual l´ interessa que els ciutadans siguem com ovelles: fàcils de domesticar, manipular, enganyar i dirigir.

Ovelles acrítiques i descriteriades que segueixin les modes de torn, que no qüestionin res i obeeixin cegament els reclams del mercat i la societat de consum.

Ovelles que segueixin al ramat i als falsos pastors, que no siguin capaços de decidir res des de la seva pròpia consciència, llibertat i responsabilitat.

Ovelles que quan convingui, vagin a l’escorxador sense protestar ni resistir-se.

Però avui Jesús es presenta com el veritable pastor, que es preocupa de debò per les seves ovelles i les condueix a bones pastures de llibertat, amor i veritat, allí on poden créixer juntes, alegres i felices.

Jesús és la porta per a entrar a aquesta cleda d’ovelles lliures i unides en l’amor. Per això diu: “Jo soc la porta: qui entri per mi se salvarà i podrà entrar i sortir, i trobarà pastures”.

Poder entrar i sortir quan es vulgui és signe de la llibertat amb la qual ens tracta Jesús. En cas contrari el cristianisme seria sectari i fonamentalista. Jesús mai obliga, sempre convida i sedueix, però sense forçar a ningú, perquè la seva proposta és l’amor, i l’amor, si és per força, deixa de ser amor.

Jesús Bon Pastor, que dona la vida per les seves ovelles, ens coneix i ens estima. Ens crida pel nostre nom: Marta, Antonio, Pedro, María…

Ell té una missió per a nosaltres. Una paraula que dir a la nostra vida, a allò més profund del nostre cor.

Però… Escoltarem la seva veu? Ens donarem el temps suficient per a fer silenci, apaivagar altres crides i crits i fer callar el baluern del món i els seus reclams, per a poder escoltar-li?

Si volem ser persones lliures i felices, que facin felices als altres, l’únic camí és seguir aquesta veu del Bon Pastor, que vol el millor per a nosaltres i per a tota la humanitat.

Avui ens sentim part d’una humanitat ferida per una pandèmia cruel, que se suma a d´altres ferides greus provocades per la maldat i el pecat dels homes: La injustícia estructural mundial, la crisi ecològica, la fam, la pobresa, els conflictes bèl·lics, l’exclusió i marginació de tantes persones i tantes altres calamitats.

Jesús Bon Pastor també va ser ferit i va patir en la seva pròpia pell les conseqüències d’aquesta maldat i pecat dels éssers humans. Però el seu amor va ser més fort i va vèncer, per això vol que li seguim per a curar-nos de les nostres ferides. La segona lectura (1 Pe 2, 20b-25) ens ho deia:

“Ell va portar els nostres pecats en el seu cos fins al tronc,

perquè, morts als pecats, visquem per a la justícia.

Amb les seves ferides vau ser curats.

Perquè caminàveu errants com a ovelles,

però ara us heu convertit

al pastor i guardià de les vostres ànimes”

Convertim-nos a Jesús, com ens proposava la primera lectura (Fets 2, 14a.36-41).

Tornar a Jesús, escoltar la seva veu i seguir-lo: aquest és el camí de superació d’aquesta crisi i de totes les crisis. Perquè només l’amor pot ser la resposta i en Jesús trobem la força per a estimar que necessitem. En Jesucrist, per l’Esperit, trobem la Porta cap al Pare, que espera a tota la humanitat amb un gran banquet preparat per a tots els seus fills.

Antoni Reina

Rector de Sant Miquel del Port

HOMILIA IV DOMINGO DE PASCUA

HOMILIA III DIUMENGE DE PASQUA

Els deixebles de Emmaús estaven tristos. Ells havien posat el seu cor i tota la seva esperança en Jesús. Havien cregut sincerament que Ell era el Messies que venia a salvar a Israel. Però Jesús havia estat condemnat i assassinat de manera cruel. Ara la decepció que sentien no podia ser més gran.

També nosaltres ens decebem de Déu algunes vegades. Quan els plans que havíem projectat no surten com ens agradaria. Quan perdem aquest treball que ens agradava tant. Quan no surt aquesta relació de parella en la qual s’havien posat tantes expectatives. Quan no gaudeixes de la salut, l’amor, l’èxit que esperaves tenir en la vida. O quan com ara, la vida de sobte es torça i una pandèmia comença a sembrar llavors de mort i destrucció per tot arreu.

Són només alguns exemples d’ocasions en les quals es posa a prova la nostra fe, i on es revela també quina imatge de Déu tenim.

Si creiem que Déu és una espècie de “Harry Potter” al nostre servei, que és aquí per a evitar-nos qualsevol patiment, només amb activar la vareta màgica de les nostres oracions i sacrificis, doncs llavors, és clar, ens decebem quan això no succeeix, i fins i tot podem deixar de creure.

El Ressuscitat li diu ben clar als deixebles de Emmaús: “Que necis i maldestres sou per a creure el que van dir els profetes! No era necessari que el Messies patís això i entrés així en la seva Glòria?”

D’una forma misteriosa, que mai acabarem d’entendre del tot, el sofriment forma part del pla de Salvació que Déu té.

Estem en aquest món sol per a una cosa. Per a fer-nos persones. Déu vol persones com Ell, amb les quals compartir la vida eterna. No perquè ho necessiti, sinó perquè Ell és així de Bo. Per pura gratuïtat. Per pur amor. Però Déu no pot crear persones amb una vareta màgica. Alguns a vegades diuen: Per què Déu no ens va crear més bons? Per què no ens va fer de manera que mai féssim el mal? Un espetec de la seva vareta i zas! Ja té Déu una persona bona, que estimi a tots, que vulgui el bé, apta pel cel. No, això no seria una persona, seria un robot o una titella. Déu no et pot obligar a estimar. Perquè si t’obligués, ja no seria amor. Perquè res ha de ser més lliure que l’amor.

Per a fer una persona es requereix donar-li espai, temps i llibertat d’elecció, perquè no pot haver-hi persona sense llibertat. No es neix persona. Persona ens anem fent a poc a poc. I la persona es fa en la mesura en què opta lliurement pel Bé i rebutja el Mal. Cada vegada que tria l’amor i rebutja l’odi o la indiferència cap als altres. I aquestes eleccions a vegades són difícils i comporten sofriment, dolor, penes. Però… podrien desenvolupar-se en la persona valors com la temprança, el coratge, la valentia, la fortalesa, la resiliència, l’autodomini i tants d´ altres, en un món on Déu fos com aquest Harry Potter que ens aconsegueix sempre tot el que li demanem? O ens convertiríem en uns nens mimats, sense problemes sí, però tan consentits que acabaríem sent amorfs i mancats de tota virtut?

A ningú ens agrada sofrir. No som masoquistes. Déu tampoc vol el sofriment. De fet, si donem un cop d’ull als evangelis, Jesús es dedica a alleujar el sofriment dels altres tot el que pot. És clar que Déu no vol el sofriment. Però sí que vol l’amor. I estimar a vegades implica sofriments que s’han d’acceptar com a part del camí cap a Déu. No hi ha Gloria sense Creu..

Ens està tocant un temps de creu. Veiem al crucificat en tants avis que moren sols als hospitals. En tants pobres que demanen menjar o asil. En tantes persones que en aquests dies pateixen atacs de pànic, ansietat, depressió, i d´ altres problemes psicològics. En fi, en tants que pateixen, veiem el reflex de Jesús Crucificat.

Però què fer davant tant de dolor i creu? Fugir? Amagar-nos? Evadir-nos? negar la realitat? No és això el que va fer Jesús!!! Jesús va respondre donant-ho tot, donant la seva vida per amor. Com estem responent nosaltres?

Senyor, ajuda’ns en aquest temps a respondre amb amor, per amor i en l’amor, a la crisi que estem patint. Ajuda’ns així a créixer com a persones i a madurar, perquè, com Tu, i per la teva Gràcia, algun dia siguem considerats dignes d’estar per sempre al costat del Pare, en l’alegria de l’Esperit. Amén.

Antoni Reina. Rector de Sant Miquel del Port

Barcelona, 25 d’abril 2020