HOMILIES

DIUMENGE 21 de febrer de 2021. Diumenge I de Quaresma

Iniciàvem la quaresma aquest dimecres passat, vivint aquest moment tan especial en què el sacerdot diu: “Convertiu-vos i creieu en l’evangeli” i diposita un grapat de cendra sobre el nostre cap, que simbolitza la fragilitat de la nostra condició humana i la nostra necessitat radical de Déu, al qual volem convertir-nos.

La Quaresma dura quaranta dies pel simbolisme bíblic del número quaranta, perquè quaranta dies va durar el diluvi (primera lectura: Gn9, 8-15), quaranta anys va estar el poble d’Israel recorrent el desert cap a la llibertat i quaranta dies Jesús va al desert abans de començar el seu ministeri públic. Quaranta és doncs, el temps necessari per a la conversió i el canvi profund cap a Déu.

No importa com d´allunyats estiguem o com de greus siguin els nostres pecats. La conversió sempre és possible. Ho veiem en la primera lectura: Hi ha un diluvi conseqüència del pecat de la humanitat, però també es veu com Déu dona una nova oportunitat a Noè i la seva família (símbol d’una nova humanitat). I és que com diu el Papa Francesc: “Déu no es cansa mai de perdonar”, no es cansa mai de donar noves oportunitats. Per molt que hagis errat el camí de la vida, sempre podràs començar una nova vida al costat de Déu, si et penedeixes, demanes perdó i esmenes el mal causat.

La conversió requereix d’un viatge al desert. El desert és el lloc on ens trobem tot sols amb Déu i ens enfrontem a la nostra veritat davant d´Ell. Sorgeixen resistències que són ferotges i salvatges com animals feréstecs, hi ha lluita contra Satanàs i els seus enganys, però hi ha també àngels que ens suggereixen el camí a seguir i ens donen consol i valor.

En el desert Jesús dejuna i prega, activitats que no són no només per a exercitar el domini de si mateix, sinó per a deixar que el Pare governi i habiti tot el seu ser i perquè la Paraula de Déu es converteixi en el seu aliment fonamental.

Jesús surt vencedor del desert perquè decideix fer cas només a Déu. No deixarà que la temptació del plaer, el poder o el tenir el desviïn de la missió que el Pare li confia: Anunciar el seu Regne d’Amor.

I nosaltres: gosarem anar al desert en aquesta Quaresma? Gosarem buscar la nostra veritat davant Déu? O buscarem mil excuses per a fugir del desert i eludir les grans preguntes de la vida: Qui soc jo per a Déu? Què vol Déu de mi?

Estimats germans i germanes, demanem al Senyor Jesús que ens ajudi a entrar en el desert i sortir vencedors com Ell, superant les temptacions i assumint amb alegria la missió que Déu ens confiï. Amén.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 21 de febrero de 2021. Domingo I de Cuaresma

DIUMENGE 14 de febrer de 2021. Diumenge VI del Temps ordinari

Al llarg d’aquests últims diumenges, l’evangeli de sant Marc ens ha anat descrivint com era una jornada típica de Jesús. Predicar, guarir malalts i expulsar dimonis són la seva principal dedicació. També pregar, per a omplir-se d’Esperit i discernir el que el Pare volia d’Ell. Avui amb aquest miracle, conclou aquesta jornada que hem anat contemplant.

En aquesta cloenda se’ns mostra Jesús com aquell que supera la Llei Jueva i que va més enllà i la transcendeix, sempre en benefici de la misericòrdia i la solidaritat amb aquells que més pateixen.

En efecte la Llei manava l’exclusió social i religiosa del leprós, que era declarat “impur”. Qui tocava un leprós violava la Llei i era declarat també “impur”. Jesús trenca amb aquesta prohibició, toca al leprós i el sana. El leprós sanat és incapaç de guardar el secret i proclama a crits que Jesús l’ha curat. L’evangeli no diu que el leprós compleixi tampoc amb la prescripció d’anar a presentar-se al sacerdot per a ser restituït a la comunitat. Això és probablement, perquè el seu cor s’ha omplert d’una tal alegria per la seva trobada amb Jesús, que ja no necessita complir amb els preceptes rituals que l’havien condemnat anteriorment. Ara ha trobat una vida nova en Jesús i no pot fer altra cosa que proclamar-ho als quatre vents. S’usa el verb kêrýssein, que és propi de l’anunci de l’evangeli a les primeres comunitats cristianes.

Enfront la novetat que porta l’evangeli, la llei jueva queda superada i transcendida. Ara és Jesús el centre des d’on obrar i decidir-ho tot. La relació d’amor amb Crist i el seu seguiment és la Nova Aliança que supera a l’Antiga. Abans era la Llei de Moisès, ara és la Llei de Crist, que podria resumir-se en el seu manament: “estimeu-vos els uns als altres, tal com jo us he estimat”.

I l’amor de Jesús és universal, però preferencial amb els més petits i pobres. No dubtarà a posar les persones més vulnerables com més importants que el compliment de lleis religioses que servien més a interessos humans que a Déu.

Davant l’evangeli d’avui podríem preguntar-nos: Estan els més petits i pobres en el centre de les preocupacions de la meva comunitat cristiana? Anunciem Jesús amb l’entusiasme del leprós agraït per la seva guarició?

Amb l’ajuda del Senyor, dediquem-nos a cuidar dels més necessitats i anunciem a tots la Bona Notícia de Jesús. Amén.

Mn. Antoni Reina.

DOMINGO 14 de febrero de 2021. Domingo VI del Tiempo ordinario

DIUMENGE 7 de febrer de 2021. Diumenge V del Temps ordinari

Les lectures d’avui tracten un tema de cabdal importància per a la nostra vida cristiana. Si Déu és bo… per què existeixen el mal, el dolor i el sofriment? i… per què hi ha gent bona i justa que ha de patir tant en aquesta vida? Potser Déu els ha abandonat? No hauria de recompensar la seva bondat amb béns?

El llibre de Job es planteja aquestes preguntes. La teologia d’aquells temps sostenia la doctrina de la retribució. Aquesta doctrina creia que, si la conducta de l’ésser humà era bona, Déu la premiaria en vida amb tota classe de béns materials i espirituals. En el llibre de Job, aquesta doctrina entra en crisi. Perquè Job és un home just i bo, i, no obstant això, no para de viure desgràcies i calamitats.

En efecte, el que aquest llibre ens ensenya, és que la recompensa per les nostres bones accions, no sempre succeeix en aquesta vida. En Job veiem una anticipació o prefiguració de Jesús, que també serà aquell perfectament just i bo, perseguit, torturat i assassinat en una Creu.

Estem davant d´un gran Misteri. Davant del dolor i el sofriment dels innocents, davant la creu de Jesús i de tantes víctimes, no hi ha paraules que puguin donar una explicació completa, que ho aclareixi tot. De fet, ni tan sols Jesús es dedica a donar explicacions del perquè del mal i del dolor en el món. Això sí, parla amb els seus fets, i ho veiem a l’evangeli d’avui lluitant contra el mal (expulsant dimonis) i contra la malaltia (sanant als malalts).

Jesús es va comprometre de manera radical en la lluita contra el mal, i això li va costar la vida. Va patir la crueltat i la injustícia en la seva pròpia pell, com tants éssers humans l’han patit i la continuen patint al llarg de la història. Però la mort, el mal i el pecat no van triomfar, perquè Déu va ressuscitar Jesús i el Ressuscitat ens encoratja avui a continuar la seva lluita contra el Mal, perquè triomfi en tots els cors el Regne de Déu, el Regne de l’Amor que Jesús tant predicava i pel qual va lliurar la seva vida.

Farem nosaltres el mateix? Des de les nostres soles forces, segur que no. Necessitem l’auxili del Senyor, perquè només Ell és capaç de guarir els cors destrossats i abatre als injustos, com deia el salm d’avui (cf. Salm 146).

Guareix Senyor els nostres cors i fes-nos capaços del teu Regne d’Amor. Amén.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 7 de febrero de 2021. Domingo V del Tiempo ordinario

• 

DIUMENGE 31 de gener de 2021. Diumenge IV del Temps ordinari

En la primera lectura (Dt 18, 15-20) Déu li diu a Moisès: “El Senyor, el teu Déu, farà que s´aixequi d´enmig teu, d´entre els teus germans, un profeta com jo”. Aquesta promesa de Déu es compleix en Jesús, i així ens ho presenta avui l’evangelista sant Marcos, en la sinagoga de Cafarnaüm (Mc1, 21b-28). Jesús apareix com aquest profeta esperat i promès per Déu, que parla amb autoritat un ensenyament nou.

Parla amb autoritat perquè no repeteix com un lloro les doctrines d’altres Mestres de la Llei, no diu paraules grandiloqüents per quedar bé, ni coses avorrides que no connecten amb les necessitats de la gent. Jesús parla amb el cor i arriba al cor dels qui l’escolten i parla paraules que Déu posa als seus llavis, paraules que són creïbles, perquè són dites per algú que viu el que diu i diu el que viu.

El discurs de Jesús es dirigeix a la gent i a un endimoniat, és a dir, als senzills i oprimits. Ells seran el seu auditori preferit. I les paraules que els dirigeix buscaran sempre l’alliberament de les persones de tot mal, per a acollir amb alegria la Bona Nova del Regne.

En escoltar a Jesús els dimonis que tenim dins del cor es retorcen i surten. Perquè, encara que siguem cristians, sempre hi ha zones opaques, zones no evangelitzades que es resisteixen a l’acció de Déu. Afectes desordenats, inclinacions insanes, egoisme, egocentrisme i altres dimonis s’agiten i regiren davant l’orde de Jesús: “Calla’t i surt d’ell”.

Com està avui el nostre cor? Deixem que mani en ell Jesús? O deixem que ens governin les nostres pulsions i passions sense passar-les pel filtre de l’Esperit Sant? Sovint reaccionem deixant-nos arrossegar pels nostres impulsos primaris. L’evangeli d’avui ens cridar a donar una resposta sempre des de l’amor que prové de la nostra relació amb el Senyor.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 31 de enero de 2021. Domingo IV del Tiempo ordinario

DIUMENGE 17 de gener de 2021. Diumenge II del Temps ordinari

Després del temps de Nadal que va acabar la setmana passada amb el baptisme de Jesús, tornem al temps ordinari, un temps en el qual en l’actual cicle B, l’església ens proposa contemplar la vida de Jesús seguint l’evangeli de Marc.

Avui la mirada s’enfoca en la crida de Déu o vocació. En la primera lectura, Samuel sent en la nit una veu que el crida pel seu nom. Al principi creu que és una veu humana, però el sacerdot Elí, habituat a servir Déu nit i dia, acostumat a distingir la veu divina enmig del clam de veus i sorolls de la vida quotidiana, l’ajuda a adonar-se que aquell que sent és Déu. Llavors Samuel, aconsellat pel sacerdot, respon de l’única manera que assegura la correcta relació amb el Creador: “Parleu Senyor, que el vostre servent us escolta”.

Podem passar superficialment per la vida, com Samuel al principi, Déu ens parla a través d’esdeveniments i persones, però no ens n’adonem, no sabem reconèixer la seva presència. D’aquí la importància que tenen les persones que estan avançades en el camí de la fe i que ens ajuden a descobrir Déu. Són els testimonis de Déu. En la primera lectura és Elí, el sacerdot. En l’evangeli és Joan, el profeta. Tampoc era fàcil adonar-se que Jesús era l´anyell de Déu, el Messies esperat. Joan sap reconèixer-lo perquè està entrenat per una vida d’austeritat i recolliment en el desert. Allí no hi ha distraccions. No estan els sorolls del món ni els alarits de l’Ego. És l’espai on es troben només Déu i la persona. És el lloc on es desenvolupa la mirada de la Fe, aquesta mirada capaç de descobrir la presència de Déu en el que succeeix cada dia. És el lloc on es desenvolupa l’escolta atenta als plans de Déu. “Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. Aquesta va ser l’actitud de Joan, i aquesta ha de ser la nostra oració diària.

Què en són d’importants els testimonis de Déu! Tant de bo també nosaltres donem testimoniatge als altres i els acostem a Déu, com hem vist que van fer Elí i Joan!

Avui faig meva aquesta pregària, que diu:

“Senyor, et donem gràcies per les persones que ens han portat fins a Tu.

Han dedicat la seva vida a buscar el tresor amagat i, quan l’han trobat, han volgut compartir-lo amb nosaltres.

Sense el seu compromís i dedicació segurament no et coneixeríem o, si més no, no sabríem que ets el nostre Salvador.

Gràcies pels qui, com Joan, es retiren en el desert i ens parlen de la necessitat de convertir-nos.
Pels sacerdots que, com Elí, estan nit i dia al teu servei i ens ajuden a reconèixer la teva veu.
Pels religiosos i religioses que, com Andreu, han renunciat a les seves famílies per a seguir el teu camí i imitar el teu exemple.

Que el seu testimoniatge ens empenyi a acostar-nos a Tu.

Perquè només sota la teva mirada, que penetra el fons del cor, descobrirem realment qui som, què vols de nosaltres i quina és l’alegria a la qual estem cridats” (Revista La Missa de cada dia, gener, pag. 81).

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 17 de enero de 2021. Domingo II del Tiempo ordinario

DIUMENGE 10 de gener de 2021. FESTIVITAT DEL BAPTISME DE JESÚS

Avui contemplem a Jesús ja adult. El nen del Pessebre s’ha convertit en un home, i arriba el moment de treballar en la missió que el Pare li ha confiat. Així és com el trobem al Jordà en el moment de començar aquesta tasca: un més a la fila d’aquells contemporanis seus que anaven a escoltar a Juan i a demanar-li el bany del baptisme, com a signe de purificació i renovació interior.

Allí, Jesús és descobert i assenyalat per Déu: «A penes va sortir de l’aigua, va veure esquinçar-se els cels i a l’Esperit que baixava cap a ell com un colom. Es va sentir una veu des dels cels: “Tu ets el meu Fill estimat, en tu m´he complagut” (Mc 1, 10-11). És l’etapa preparatòria del gran camí que està disposat a emprendre i que el conduirà fins a la Creu. És el primer acte de la seva vida pública, la seva investidura com a Messies.

És també el preludi de la seva manera d’actuar: no obrarà amb violència, ni amb crits i brusquedat, sinó amb silenci i suavitat. No tallarà la canya esquerdada, sinó que l’ajudarà a mantenir-se ferma. Obrirà els ulls als cecs i deslliurarà als captius. Els senyals messiànics que descrivia Isaïes, es compliran en Ell. Nosaltres som els beneficiaris de totes aquestes coses perquè, com va dir sant Pau: «Ens ha salvat no per les bones obres que podíem haver fet, sinó pel seu amor, mitjançant el bany regenerador i el poder renovador de l’Esperit Sant que ell ha vessat abundosament sobre nosaltres… Així, fets justos per la seva gràcia, som, en esperança, hereus de la vida eterna »  (Titus 3,5-7).

La festa del Baptisme de Jesús ha d’ajudar-nos a recordar i renovar el nostre propi Baptisme i els compromisos que per nosaltres van prendre els nostres pares i padrins en presentar-nos a l’Església per a fer-nos deixebles de Jesús: «El Baptisme ens ha alliberat de tots els mals, que són els pecats, però amb la gràcia de Déu hem de complir tot allò bo» (Sant Cesari d’Arlés).

Quan celebro batejos, m’agrada triar com a text bíblic el baptisme de Jesús, perquè ens ajuda a recordar que igual que Ell, cada persona que es bateja és nomenada pel Pare, en l’Esperit, fill de Déu. I també cada batejat rep una missió i una capacitat de santedat que està cridat a desenvolupar.

Però, què és la santedat? En què consisteix ser sants? El papa Francesc, en la seva exhortació apostòlica “Gaudete et exultate”, ens comenta en el núm.95: “En el capítol 25 de l’evangeli de Mateo (vv. 31-46), Jesús torna a aturar-se en una d’aquestes benaurances, la que declara feliços als misericordiosos. Si busquem aquesta santedat que agrada als ulls de Déu, en aquest text trobem precisament un protocol sobre el qual serem jutjats: «Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m.» (25,35-36)”. “En aquesta crida a reconèixer-lo en els pobres i sofrents es revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i opcions més profundes, amb les quals tot sant intenta configurar-se” (96).

“Davant la contundència d’aquestes demandes de Jesús és el meu deure pregar als cristians que les acceptin i les rebin amb sincera obertura, «sine glossa», és a dir, sense comentari, sense elucubracions i excuses que els hi treguin força. El Senyor ens va deixar ben clar que la santedat no pot entendre’s ni viure’s al marge d’aquestes exigències seves, perquè la misericòrdia és «el cor palpitant de l’Evangeli” (97)

Que el Senyor ens ajudi avui a renovar les nostres promeses baptismals, que són compromís a ser i comportar-nos com a fills de Déu i germans de tots els éssers humans, especialment d’aquells més abandonats i sofrents, com ens ensenya Mateu 25,35-36, indicant el camí cap a la salvació i la santedat.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 10 de enero de 2021. FESTIVIDAD DEL BAUTISMO DE JESÚS

DIUMENGE 27 de desembre de 2020. FESTIVITAT DE LA SAGRADA FAMÍLIA

Ens hem preparat durant quatre setmanes…i per fi el dia 25 vam celebrar el naixement de Jesús.

Avui l’església ens presenta la família de Jesús com l’àmbit en el qual Ell va anar creixent com a persona, dignificant i valorant així el paper que juga la família en el creixement de les persones.

Segons Jesús, Déu té un gran projecte: construir en el món una gran família humana. De fet, Déu mateix és en si com una família (Pare-Fill-Esperit Sant). Una família que vol incorporar en el seu si a tota la humanitat. Atret per aquest projecte, Jesús es dedica enterament al fet que tots sentin a Déu com a Pare (com un Pare Bo) i tots aprenguin a viure com a germans. Aquest és el gran projecte del Regne de Déu que Jesús anuncia, aquest és el camí que condueix a la salvació del gènere humà.

com és una família oberta a aquest pla de Déu? Quins trets podríem destacar? El principal és l’Amor. Perquè una família estructurada és una família on regna l’amor.

Estimar és donar-se a un mateix pel bé de l’altre. Busquem el bé de l’altre, el seu creixement humà, la seva felicitat. I busquem aquest bé gratuïtament, amb desinterès, per afecte profund i sincer cap a l’altre. No pel que puguem rebre a canvi.

L’amor no anul·la la llibertat de l’altre, no és dominació i control de l’altre ni submissió, sinó que potencia la llibertat i la personalitat de l’altre, l’ajuda l’altre a ser autònom, a ser ell mateix. L’amor no genera relacions d’insana dependència, sinó que és afecte profund que circula de llibertat a llibertat.

L’amor implica construir relacions autèntiques, consolidades en la veritat, no en l’engany, la mentida, l’aparença. Implica també confiança en l’altre, no gelosia o control obsessiu.

Per tant, en una família cristiana, haurà d’haver-hi els següents elements perquè sigui una llar feliç: (aquesta part està basada en una homilia de J.A. Pagola per a l’evangeli d’avui, entre parèntesi poso les meves aportacions):

Amor entre els esposos. És el primer. La llar està viva quan els pares saben estimar-se, donar-se suport mútuament, compartir penes i alegries, perdonar-se, dialogar i confiar l’un en l’altre. (Jo sempre aconsello als esposos: No anar-se a dormir sense abans d´haver resat junts i haver compartit la vivència més important del dia).

Amor entre pares i fills. No basta l’amor entre els esposos. Quan pares i fills viuen enfrontats i sense cap comunicació, la vida familiar es fa impossible, l’alegria desapareix, tots sofreixen. La família necessita un clima de confiança mútua per a pensar en el bé de tots.

Especial atenció als més fràgils. Tots han de trobar en la seva llar acollida, suport i comprensió. Però la família es fa més humana, sobretot, quan en ella es cuida amb amor i afecte als més petits, quan es vol amb respecte i paciència als majors, quan s’atén amb sol·licitud als malalts o discapacitats, quan no s’abandona a qui ho està passant malament.

Obertura als necessitats. Una família treballa per un món més humà, quan no es tanca en els seus problemes i interessos, sinó que viu oberta a les necessitats d’altres famílies: llars trencades que viuen situacions conflictives i doloroses, i necessiten suport i comprensió; famílies sense treball ni cap ingrés, que necessiten ajuda material; famílies d’immigrants que demanen acolliment i amistat.

Creixement de la fe. En la família s’aprèn a viure les coses més importants. Per això, és el millor lloc per a aprendre a creure en aquest Déu Bo, Pare de tots; per a conèixer l’estil de vida de Jesús; per a descobrir la seva Bona Notícia; per a resar junts entorn de la taula; per a prendre part en la vida de la comunitat de seguidors de Jesús. Aquestes famílies cristianes contribueixen a construir aquest món més just, digne i feliç volgut per Déu. Són una benedicció per a la societat.

Que el Senyor ens ajudi a construir relacions familiars basades en l’amor i a treballar amb constància en el gran projecte de Déu: que tota la humanitat sigui com una gran família de germans que s’estimen.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 27 de diciembre de 2020. FESTIVIDAD DE LA SAGRADA FAMILIA

DIUMENGE 20 de desembre de 2020 IV DIUMENGE D’ADVENT

Aquest diumenge, enlloc de l’homilia, us fem arribar les reflexions que ens proposa Càritas de cara al Nadal

DIUMENGE 13 de desembre de 2020 III ADVENT

La Primera carta als Tessalonicencs, en aquest final que llegim aquest diumenge, insisteix en l’alegria com a motiu predominant de la litúrgia d’avui. El v. 16, “semper gaudete” ha donat nom a aquest tercer diumenge d’Advent. El Nadal està a les portes i l’alegria, com a impuls de l’Advent, sempre ha estat el perfil d’identitat d’aquest diumenge. Pau anima a la comunitat de Tessalònica: Que no li falti alegria en tota circumstància!. Altres cites que redunden en aquest tema són:

“Desbordo de goig amb el Senyor, i me n´alegro amb el meu Déu”(Primera lectura d’Isaïes)

“Proclama la meva ànima la grandesa del Senyor, s’alegra el meu esperit en Déu, el meu salvador” Magníficat, que avui hem pres com a salm.

Papa Francesc, en la seva carta apostòlica: “Misericòrdia et missera”: “Que significatives són, també per a nosaltres, les antigues paraules que guiaven als primers cristians: «Revesteix-te d’alegria, que troba sempre gràcia davant de Déu i sempre li és agradable, i complau-te en ella. Perquè tot home alegre obra el bé, pensa el bé i menysprea la tristesa[…]Viuran en Déu quants allunyin de si la tristesa i es revesteixin de tota alegria»[2].

Experimentar la misericòrdia produeix alegria. No permetem que les afliccions i preocupacions ens la llevin; que romangui ben arrelada en el nostre cor i ens ajudi a mirar sempre amb serenor la vida quotidiana”

Però és possible alegrar-se sempre i en tota circumstància? Miro el món que m’envolta i m’entra més aviat descoratjament… l’alegria cristiana és per saber-nos estimats i salvats per Crist. No perquè les coses ens van bé. L’alegria cristiana és fruit d’experimentar l’amor de Déu dins del nostre cor. En els moments bons ens porta a donar gràcies i a participar de la seva glòria. En els moments dolents ens condueix a abraçar la creu i dir: “Crucificat estic amb Crist” i esperar amb valentia des d’Ell, temps millors.

És una alegria que seria cínica si es viu al marge dels quals sofreixen, si fos indiferent als problemes de tants éssers humans que pateixen l’exclusió social o que viuen allunyats dels valors del Regne. És una alegria compromesa i solidària.

Però és aquest advent un temps per a intensificar el compromís i la solidaritat? O ho hem convertit en les festes del consumisme i el balafiament? Figures com el Baptista en l’evangeli d’avui ens recorden el veritable sentit d’aquest temps litúrgic, amb la seva abnegació, austeritat i radicalitat. Mn. Antoni Reina

DOMINGO 13 de diciembre de 2020 III ADVIENTO

DIUMENGE 6 de desembre de 2020 II ADVENT

Comencem la segona setmana d’aquest temps d’advent, posant la mirada en la figura de Joan el Baptista, que des del desert ens convida a preparar el camí al Senyor i redreçar els seus camins.

El desert és un lloc molt ric en significats. Evoca el silenci i la solitud, necessaris per entrar en un mateix, i pregar. Tu sol davant Déu sol, en consciència i en veritat. Aquí, en aquest lloc de pau i serenitat, es prenen les millors decisions, es destrien millor els camins del Senyor i es pren la força per a recórrer-los. En el desert no hi ha distraccions, no hi ha lloances ni crítiques. L’Ego queda a un costat i es viu des de la Veritat i l’Ésser. En el desert el poble d’Israel es va purificar i va deixar enrere la idolatria dels falsos déus i Jesús va vèncer totes les temptacions.

El desert és lloc de trobada amb el Déu Viu i Veritable, que et parla a tu, que t’estima i es relaciona personalment amb tu.

Però… Hi ha espai i temps de “desert” en la nostra vida quotidiana? Busquem aquestes estones d’estar sols amb Déu? En aquest temps d’advent, intensifiquem aquests espais, aquests temps de trobada amb Déu, amb el Déu Viu que s’ha manifestat en Jesús com a Amor i Perdó.

És una bona manera de preparar el camí al Senyor, cuidar més la qualitat i la quantitat de la nostra oració en aquest temps.

I la primera lectura ens dona una altra pista interessant, quan Isaïes diu: “Consoleu, consoleu al meu poble”. Aquí podem trobar una altra actitud a cuidar, que sens dubte ens pot ajudar a preparar el camí al Senyor i redreçar els seus camins. Hi ha tanta gent que sofreix per tants motius: pobresa, abandó, marginació, exclusió, discriminació, violència, abús… tants mals, que es fa més necessari que mai que els cristians exercim el ministeri del consol, la compassió, la misericòrdia, la lluita per la justícia. Que els que sofreixen vegin en nosaltres la tendresa i la comprensió de Déu, que vegin en nosaltres la seva mà ferma que posa límits, defensa, recolza i sosté, però també la seva mà tendra, que acaricia i consola.

Germans, les lectures d’avui ens conviden doncs a pregar en el desert per a purificar-nos de tota idolatria i enganys del maligne, per a després, vivificats per l’Esperit exercir el ministeri del consol que porta Déu a tots, especialment als qui més sofreixen avui. Preparem d’aquesta manera, en aquest temps d’advent, els camins del Senyor. Amén.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 6 de diciembre de 2020 II ADVIENTO

DIUMENGE 29 de novembre de 2020 I ADVENT

Comença avui el temps d’Advent, l’inici d’un nou cicle litúrgic, el “B”. És aquest un temps que l’església dedica a preparar la trobada amb el Senyor, que va venir, ve i vindrà. Advent ve del llatí ad (= cap a) i ventus (=vinguda). Per tant, literalment significa temps de preparar-nos per a la vinguda del Senyor. El Senyor va venir (encarnant-se en Jesús), ve (impulsa l’església cap al Regne; i vindrà (Regne que serà de manera plena i definitiva al final dels temps).

La primera part de l’Advent mira cap a la vinguda de Crist al final de la història, la segona part es concentra a contemplar la primera vinguda del Fill de Déu a la nostra història amb la seva encarnació en Jesús de Nazaret.

Les lectures d’aquest diumenge s’emmarquen dins aquest context escatològic, que mira cap al final dels temps, on l’esperança cristiana assegura que la història humana no acabarà amb la mort i la destrucció de tot, sinó que ens espera Crist, el salvador de tots els que vulguin obrir-se al seu amor i perdó.

En aquests temps convulsos de pandèmia i d’injustícia social, on cada vegada s’agreuja més la distància entre rics i pobres, la primera lectura ens anima a viure comprometent-nos en favor d’un món més just, perquè el Senyor “surt a l’encontre dels qui amb goig obraven el bé i es recordaven del teus camins” (cf. Isaïes 64,4).

Treballem per aquest món més fratern i solidari que Déu vol, treballem sense defallir, perquè com diu Sant Pau en la segona lectura: “Ell us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist sigueu trobats irreprensibles”.

Fra Martín Gelabert Ballester, frare dominic, en la seva homilia per a avui, ens diu que “L’encíclica que acaba de publicar el Papa, Fratelli tutti, pot ser un bon manual per a l’advent, perquè ens convida a construir una nova humanitat més fraterna, en la qual hi hagi terra, pa i sostre per a tots; en la qual ningú no sigui discriminat per motius de raça, d’orientació sexual, de lloc de naixement, de malaltia o de pobresa”.

Doncs que així sigui benvolguts germans, que en aquest temps d’Advent fem realitat les paraules d’aquest frare, col·laborant en el que puguem per fer possible aquesta nova humanitat més fraterna. Que així sigui!

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 29 de noviembre de 2020 I ADVIENTO

DIUMENGE 22 de novembre de 2020 XXXIV NOSTRE SENYOR JESUCRIST REI DE L’UNIVERS

Avui l’església està de festa. Proclamem amb alegria i entusiasme que Crist és Rei de tot el món. Davant Ell i només davant Ell, estem disposats a agenollar-nos. Però com és aquest Rei que els cristians adorem?

No és un rei a l’estil dels poderosos d’aquest món, que oprimeixen i esclavitzen als altres pel seu propi benefici… Crist es va fer l’últim i l’esclau de tots per servir i estimar tot ésser humà sense fer distincions, perquè tots som fills de Déu.
Als poderosos d’aquest món no els importa sacrificar vides humanes amb la condició de “fer bons negocis” … En canvi, Crist és un Rei que sacrifica la seva vida per a donar-nos Vida abundant i per sempre.

Els poderosos d’aquest món utilitzen la força de les armes i els exèrcits, l’ostentació, la grandiloqüència, l’espectacularitat, la pompa, l’ostentació, el luxe i l’altivesa…el nostre Crist regna des de la humilitat i la pobresa, el seu tron és la creu, les seves armes són l’amor, l’esperança i la fe, el seu exèrcit són invàlids, malalts, proscrits, marginats, exclosos socials, i totes les persones de bona voluntat i bon cor, persones disposades a seguir-li on sigui.

Els poderosos d’aquest món tracten de convèncer-nos que són com déus. Crist en canvi, amaga la seva divinitat en la seva humanitat torturada i maltractada, clavada en la Creu. Els que no li entenen cridaran “Si ets el Messies, salva’t a tu mateix i salva’ns a nosaltres”……Però no, Crist ha volgut regnar des de l’Amor, no des del poder i les demostracions espectaculars de força. I estimar significa no només xerrameca, sinó actuar en favor dels altres. Donar de menjar al famolenc, donar beure a l’assedegat, donar acolliment a l’estranger, vestir el que està nu, visitar al malalt, a l´empresonat, socórrer a tot aquell que estigui necessitat.

Senyor, avui volem demanar-te que regnis en els nostres cors i en el nostre món avui i sempre. Que no siguem mai impediment perquè el teu Regne d’Amor s’estengui pertot arreu i triomfi, fins que per fi tot genoll es doblegui davant teu i proclami que ets Crist, el Rei de l’Univers.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 22 de noviembre de 2020 XXXIV NUESTRO SEÑOR JESUCRISTO REY DEL UNIVERSO

DIUMENGE 15 de novembre de 2020. XXXIII TEMPS ORDINARI

Avui és la IV Jornada Mundial dels Pobres, un dia en què el papa Francesc ens demana que tinguem especialment presents als necessitats i que prenguem consciència que l’evangeli ens demana “allargà la mà al pobre”, tal com diu el lema d’aquesta jornada.

En el missatge que el papa ens deixa per a aquesta jornada ens diu: “ Allargà la mà és un signe: un signe que recorda immediatament la proximitat, la solidaritat, l’amor. En aquests mesos, en els quals el món sencer ha estat com aclaparat per un virus que ha portat dolor i mort, descoratjament i desconcert, quantes mans esteses hem pogut veure! La mà estesa del metge que es preocupa per cada pacient tractant de trobar el remei adequat. La mà estesa de la infermera i de l’infermer que, molt més allà de les seves hores de treball, es queden per cuidar als malalts. La mà estesa del qui treballa a l’administració i proporciona els mitjans per a salvar el major nombre possible de vides. La mà estesa del farmacèutic, que està exposat a moltes peticions en un contacte arriscat amb la gent. La mà estesa del prevere que beneeix amb el cor esqueixat. La mà estesa del voluntari que socorre als que viuen al carrer i els qui, malgrat tenir un sostre, no tenen res per menjar. La mà estesa d’homes i dones que treballen per a proporcionar serveis essencials i seguretat. I unes altres mans esteses que podríem descriure fins compondre una lletania de bones obres. Totes aquestes mans han desafiat el contagi i la por per donar suport i consol”.

L’evangeli d’avui (Mt 25, 14-30) en aquesta mateixa línia, ens adverteix del perill de deixar-se portar per la por i enterrar així els talents que Déu ens va donar per a servir als altres.

En efecte, Déu ens va crear per amor i ens va projectar com a autèntiques obres d’art destinades a la glòria i a donar molt de fruit per al Regne de Déu. Tots tenim talents la fi dels quals és edificar l’església i embellir la humanitat aportant-li una mica més de bellesa, bondat i veritat. Ningú no és inútil per al Regne, perquè Déu no va fer inútils, sinó que ens va donar a cadascun un lot de dons, perquè fem de la terra una llar digna per a tots els éssers humans on puguem viure units en l’amor i en pau.

Però aquests talents que Déu ens va donar, tenen un gran enemic interior: la por. La por pot paralitzar el seu desenvolupament. Por al fracàs, al ridícul, a sortir perdent, al fet que no valgui la pena tant d’esforç… Quins són avui les nostres principals pors? Estem invertint els nostres talents amb audàcia i valentia? Si descobrim que la por ens està frenant, recordem: “No hi ha temor en l’amor, sinó que l’amor perfecte expulsa el temor” (1 Jn 4, 18).

Estimats germans, el món d’avui, amb els seus problemes de greu injustícia estructural i pobresa de molts, requereix del nostre compromís total. Que tots allarguem la mà al pobre, que tots invertim els nostres talents, en favor d’un món millor, més fratern i solidari. Ajuda’ns Senyor a vèncer totes les pors i així atrevir-nos a ser els fills que tu somies que siguem. Amén.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 15 de noviembre de 2020. XXXIII TIEMPO ORDINARIO

• 

DIUMENGE 8 de novembre de 2020. XXXII TEMPS ORDINARI

Les lectures d’avui comencen parlant-nos de la saviesa (Sav 6, 12-16) i dels beneficis que té qui la troba. Però qui és savi segons la Bíblia? El savi no és el que té un CI de 130, o el que treu excel·lent en totes les assignatures. El savi és aquell que viu segons la voluntat de Déu. Pots ser un analfabet i ser savi, si Déu està en el teu cor i li fas cas. Com es diu del sant cura d’Ars, que no aprofitava pels estudis, però el seu cor estava en Crist, i venien de tota França per a conèixer-lo, confessar-se i demanar-li consell.

Diu la primera lectura que el qui vetlla per la saviesa es veu lliure de preocupacions. I així és. Si Déu està al centre del teu cor, si deixes de preocupar-te per la teva imatge i per les demandes constants del teu ego i deixes que l’Esperit de Déu et guiï, les preocupacions es van dissolent. Perquè ja no ets tu qui carrega tot sol amb aquestes preocupacions, des de les teves soles forces. Déu les carrega amb tu, i llavors el jou es torna suau i la càrrega lleugera…

Fins i tot la gran preocupació dels éssers humans, la mort, perd el seu terrible agulló. Ens ho diu sant Pau en la segona lectura (1 Tes 4, 13-18): “No us afligiu com els que no tenen esperança. Perquè si creiem que Jesús va morir i va ressuscitar, d’igual manera Déu portarà amb ell, per mitjà de Jesús, als qui han mort”

I el savi és també aquell que no bada a l´hora de dur la provisió necessària d’oli, perquè la seva torxa no s’apagui, no sigui que li passi el que a les cinc verges nècies de l’evangeli d’avui (Mt 25, 1-13).

La torxa encesa és símbol de la fe, mentre que l’oli serien els mitjans necessaris que hem de posar perquè aquesta flama de la fe mai no s’apagui en els nostres cors.

En què consistirà el nostre oli? És a dir… Quins mitjans posarem per a cuidar i alimentar constantment la flama de la nostra fe? Sens dubte la fidelitat a l’Eucaristia és el gran mitjà, el gran aliment perquè la nostra fe no decaigui. Però també és necessari meditar la Paraula de Déu, pregar, celebrar el sagrament de la reconciliació, acompanyar-se espiritualment, fer algun recés  espiritual de tant en tant, llegir i formar-se amb lectures teològiques i espirituals adequades…en definitiva, no deixar-ho tot a la improvisació, sinó fer-se un pla per cuidar de la pròpia espiritualitat, perquè per a un cristià, l’espiritualitat és la dimensió més important de la vida. Sempre tenint clar, que tota aquesta cura de l’espiritualitat és per a rebre la força de Déu i l’aliment necessari per després estimar i servir millor als altres, especialment als últims de la nostra societat.

Senyor, ajuda’ns a viure sàviament, segons la teva Voluntat, proveïts de l’oli necessari perquè la llum de la nostra fe brilli sempre i així puguem anunciar-te, amb paraules i fets, allí on siguem presents.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 8 de noviembre de 2020. XXXII TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE 1 de novembre de 2020. FESTIVITAT DE TOTS SANTS

L’1 de novembre, festivitat de Tots Sants, és un dia per recordar-nos de totes aquelles persones que van viure una vida plena de fe, amor, esperança, coherència i testimoniatge cristià, encara que no totes hagin estat reconegudes canònicament com a sants, però que van ser un exemple pels seus.

L’Església reconeix la santedat, que és la perfecció en l’amor, que han viscut molts sants en la seva activitat quotidiana, en l’ambient familiar, en el laboral, en tots els ambients on van ser presents. Hi ha milions de cristians anònims –no només sacerdots, religiosos i religioses- que han donat aquests testimoniatges de manera extraordinària i que han estat coneguts només en els seus cercles més immediats. Aquests sants són pels qui l’Església celebra cada 1 de novembre.

I l’evangeli d’avui ens recorda que el camí cap a la santedat consisteix a viure les benaurances.

Viure la pobresa, que significa que Déu sigui el nostre únic tresor.

Viure la mansuetud, que significa no retornar mal per mal, sinó respondre sempre des de l’amor.

Viure les nostres penes amb esperança, perquè sabem que el mal, la malaltia, el dolor i la mort no són res en comparació amb la glòria que ens espera.
Lluitar per un món més just, encara que això impliqui conflictes i persecucions, fent el que estigui la nostra mà fer i deixant a Déu la resta, confiant que algun dia el Regne de Déu i la seva Justícia triomfaran per sempre.

Viure amb un cor misericordiós (que reacciona amb solidaritat i tendresa davant la misèria pròpia i aliena).

Viure amb un cor net, és a dir, un cor que està sempre girat cap a Déu.

Treballar per la pau, ser agents de pau allí on estiguem. Portar la pau de Crist a tots i totes.

Anunciar a Crist amb fets i paraules, encara que això ens suposi ser mal vists, perseguits, incompresos o calumniats. “Alegreu-vos i feu festa”, ens diu el Senyor, perquè la nostra recompensa serà gran en el Cel.

Hi ha cristians que han encarnat especialment aquest esperit de les benaurances: Són els sants i santes, dels quals avui volem fer memòria i amb els quals volem viure en comunió i demanar la seva intercessió, perquè també tots nosaltres anem per aquest camí de perfecció en l’amor que ells ens han marcat.

Mn Antoni Reina

DOMINGO 1 de noviembre de 2020. FESTIVIDAD DE TODOS LOS SANTOS

DIUMENGE 25 d’octubre de 2020. XXX TEMPS ORDINARI

L’evangeli que acabem d’escoltar recull la resposta de Jesús a un sector de fariseus que li pregunten quin és el manament principal de la Llei. Així resumeix Jesús l’essencial: el primer és “estimaràs al Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu ésser”; el segon és “estimaràs al teu proïsme com a tu mateix”.
No hi ha res més important que aquests dos manaments. Per a Jesús són inseparables. No es pot estimar a Déu i desentendre’s del germà. Com diu sant Joan en la seva primera carta, capítol 4rt, versicle 20: “Si algun diu: Jo estimo a Déu, i avorreix al seu germà, és un mentider; perquè el que no estima al seu germà, a qui ha vist, no pot estimar a Déu a qui no ha vist”.

J.A. Pagola, al llibre “El camino abierto por Jesús” reflexionant sobre aquest text evangèlic,  ens diu:

“Però què és estimar a Déu? Com es pot estimar a algú a qui no és possible comprendre ni veure? En parlar de l’amor a Déu, els hebreus no pensaven en els sentiments que poden néixer en el nostre cor. La fe en Déu no consisteix en un «estat d’ànim». Estimar a Déu és senzillament centrar la vida en ell, viure-ho tot des de la seva voluntat.
Per això afegeix Jesús el segon manament. No és possible estimar a Déu i viure oblidat de la gent que sofreix i a la qual Déu estima tant. No hi ha un «espai sagrat» en el qual puguem «entendre’ns» a soles amb Déu, d’esquena als altres. Un amor a Déu que oblida als seus fills i filles és una gran mentida.”

La primera lectura ens parla d’això quan ens diu que Déu ens mana no oprimir ni vexar al foraster i no explotar vídues i orfes. Recordem que en el Primer Testament, estrangers, vídues i orfes són una imatge gràfica del risc d’exclusió social. Actualitzant el text, avui diríem que Déu ens demana que no generem exclusió social. Estimar a Déu implica no marginar, discriminar o excloure a cap dels seus fills i filles.

Per a aconseguir això haurem de deixar els ídols (segona lectura). Recordem que ídol és qualsevol realitat creada que usurpa el lloc del Creador. Que cadascú revisi avui la seva consciència i vegi quin ídol l’està pertorbant, obstaculitzant l’amor a Déu i al proïsme. Es tracta d’abandonar els ídols per a servir al Déu viu i veritable, com ens deia sant Pau. I a Déu se’l serveix en el germà.

Finalment esmentar també la importància d’estimar-se a si mateix. Això implica conèixer-se, acceptar-se i estimar-se, amb humilitat. Sense menysprear-nos pels defectes ni vanagloriar-nos per les qualitats. La millor font d’autoestima és aprendre a mirar-se a un mateix com ens mira Déu. Déu ens mira i no veu pecadors a castigar, sinó fills i filles que necessiten del seu Amor. Ell no veu faltes a condemnar, sinó necessitats a socórrer. Ell no veu gent desviada o perduda sense remei, sinó fills i filles en camí de maduració, amb un futur gloriós per davant. Perquè estem destinats a la glòria, eternament al costat d’Ell. Déu mira la història de la humanitat i la nostra història des del final, i sap que és un final de felicitat i plenitud.

Benvolguts germans i germanes, que la mirada de Déu contagiï la nostra mirada i així puguem estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos, ara i sempre.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 25 de octubre de 2020. XXX TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE 18 d’octubre de 2020. XXIX TEMPS ORDINARI

 “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”

Aquesta frase de Jesús en l’evangeli d’avui a vegades s’ha interpretat malament. Com si els cristians haguéssim de viure aliens a les realitats temporals i no implicar-nos en els problemes socials, polítics, econòmics i culturals del món. Entenent erròniament aquesta frase, hi ha hagut cristians que han fet de la seva religió un refugi al marge del món i els seus problemes.

Res més lluny de la intenció de Jesús. El profeta galileu que anunciava el Regne de Déu, volia transformar el món. Volia una vida digna per a tots, on a ningú li faltés el pa de cada dia, ni el material ni l’espiritual. Per això es dedica intensament als últims de la seva societat, als proscrits i marginats, als malalts, les dones i els nens, als considerats impurs, als que no comptaven, als que ningú volia, als pobres, als exclosos, als allunyats del Temple i del poder.

Jesús es dedica en cos i ànima a predicar el Regne de Déu amb fets i paraules. El Regne és el somni de Déu: que algun dia tota la humanitat visqui com una gran família de germans que s’estimen i que reconeguin a Déu com a Pare.

Aquest Regne s’ha d’acollir ja en aquest món, és aquí i ara que som convidats a entrar en aquesta dinàmica del Regne, que ens mobilitza a tots a estimar i treure el millor de nosaltres mateixos. Per tant, els cristians tenim un seriós compromís amb aquest món. I hem de portar la llum de l’evangeli a tot arreu, a totes les àrees del saber i de la convivència humana. La cultura, la política, l’economia, la societat, tot ha de quedar il·luminat i transformat per Crist. Malgrat això, hem de ser humils i tenir present, que, en aquest món, tota realització humana, per bella i bona que sigui, mai serà perfecta, sempre està tocada per la imperfecció i en algun grau, pel mal. Potser aconseguim que tals realitzacions apuntin cap al Regne, però no són encara el Regne.

Jesús anuncia el Regne de Déu, però aquest Regne “no coincideix amb el regne de Roma, ni amb el concepte que tenen del mateix alguns partidaris de la revolució contra Roma, ni específicament amb el regne que ells volen manipular en nom de Déu. (…) És veritat que Jesús semblava estar en un atzucac: davant de Ponç Pilat, davant de les autoritats, davant dels revolucionaris nacionalistes, davant de tots. Malgrat tot, ell la va trobar; la va trobar en la dignitat humana que Déu ha posat al cor de tota persona com a imatge seva. Els espies, amb el seu parany, cauran en la seva pròpia ignomínia, perquè porten a les seves mans el “denari” amb l’efígie de Tiberi… però Jesús no porta res a la seva samarra. Només té la seva paraula i la força de la saviesa del regnat de Déu” (Fra Miguel de Burgos Núñez, veure web dels dominics en comentari bíblic per a la Paraula d’avui).

El Regne esdevindrà plenament al final dels temps. Mentrestant, toca acollir la seva dinàmica d’amor, col·laborant amb el que puguem, amb humilitat i sense caure en fanatismes o fonamentalismes, sempre conscients de la nostra feblesa i fragilitat. Sempre conscients, que absolut només és Déu i tota la resta són mediacions imperfectes i relatives. “Com Jesús, és important no caure en els paranys dels qui volen, per dreta o per esquerra, uniformar o formatar tant les persones, com les institucions o la realitat. Com Jesús, som cridats a respondre des de la nostra experiència de Déu i des de la nostra fe (Fra Rubén Omar Lucero Bidondo, veure web dels dominics en homilia per a la Paraula d’avui).

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 18 de octubre de 2020. XXIX TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE 11 d’octubre de 2020. XXVIII TEMPS ORDINARI

En aquests temps de pandèmia i crisi econòmica, consola escoltar la primera lectura del profeta Isaïes: “En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers oferirà a tots els pobles un banquet de plats gustosos i de vins selectes (…) El Senyor eixugarà totes les llàgrimes i esborrarà arreu de la terra la humiliació del seu poble”.

És un anunci del triomf de Déu, del seu Regne. Passió a la qual Jesús dedicarà la seva vida i el tema del qual més va predicar, sobretot usant paràboles. Avui en l’evangeli se’ns narra la paràbola del banquet de noces i la de l’home vestit indignament.

En la primera, Déu es compara a un rei que convida al banquet de noces del seu Fill. Els primers convidats rebutgen la invitació perquè els seus negocis i terres eren més per a ells  importants que la crida del Rei. No sols rebutgen la invitació, sinó que a més maltracten als criats que el Rei els hi havia enviat. Aquest grup representa als sacerdots i ancians del poble, als quals Jesús dirigeix aquesta paràbola. Ells van maltractar als profetes i ara estan rebutjant a Jesús mateix, que els proposa participar del banquet del Regne, però ells no volen entrar. La seva supèrbia, orgull i interessos egoistes els hi ho impedeixen.

Jesús és el Fill del Rei (Déu), que convida a seguir-lo perquè, en efecte, el seguiment de Jesús s’assembla a viure en un banquet de noces permanent. L’alegria i l’agraïment és el vestit de festa que correspon portar per als que hem acceptat la seva invitació.

El papa Francesc diu que L’Esperit Sant, “és l’autor de l’alegria, el Creador del goig”. I aquest goig en l’Esperit, ens dona la veritable llibertat cristiana. Sense goig, nosaltres cristians no podem arribar a ser lliures, ens convertim en esclaus de les nostres tristeses (homilia a casa Santa Marta, 31 maig de 2013, que podem veure a Aciprensa).

També ens recorda que “el gran Pau VI deia que no es pot portar cap endavant l’Evangeli amb cristians tristos, descoratjats, desanimats. No es pot. Aquesta actitud és una mica fúnebre, eh? Moltes vegades els cristians tenen més la cara d’anar a un funeral que d’anar a lloar a Déu, no?”

Com vivim el nostre seguiment de Jesús? Com una càrrega feixuga de complir, que ens atabala i asfíxia? O amb actitud de lloança, acció de gràcies i alegria? Portem el vestit de festa o el d´estar per casa?

Sant Pau en la segona lectura apareix com aquell que va saber portar sempre el vestit de festa. Alegre en tota circumstància, en l’abundància i en la pobresa, perquè la seva felicitat no depenia de circumstàncies externes, sinó només de saber-se estimat per Crist.

Benvolguts germans, Jesús ens convida avui al banquet de noces del seu Regne d’Amor. Visquem sempre amb el vestit d’alegria que correspon a tan meravellosa invitació.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 11 de octubre de 2020. XXVIII TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE 4 d’octubre de 2020. XXVII TEMPS ORDINARI

A l’evangeli d’avui, Jesús proposa una paràbola que va dirigida als sacerdots i als ancians del poble. La vinya simbolitza el poble triat per Déu, i els vinyaters representen als dirigents del poble, aquests sacerdots i ancians als quals Jesús dedica aquesta paràbola.

La paràbola no pot ser més provocadora. Està dient que els vinyaters van maltractar primer als enviats de l’amo de la vinya, i després fins i tot al mateix fill de l’amo, al qual van menysprear i van assassinar. És una forma al·legòrica de dir que els sacerdots i ancians són responsables del martiri dels profetes i de Jesús.

Quina és la reacció de l’amo de la vinya? No farà matar als vinyaters, com li suggereixen a Jesús els oïdors de la seva paràbola. Déu no és assassí ni venjatiu. Però li passarà la vinya a uns altres que la facin fructificar.

Déu ens té a tots encomanada una porció de vinya que cuidar. És una porció que va amb el nostre nom i cognoms. És la nostra missió. Un altre no la pot cuidar per mi (perquè llavors seria la missió d’un altre). Heus aquí la gran responsabilitat que el Senyor ha deixat a les nostres mans. Això que jo no faci, quedarà eternament sense fer…però això que dic no és per a carregar-nos de culpa i de por, sinó per a urgir-nos a la generositat en els nostres compromisos cristians i emprar-nos a fons, amb tots els nostres talents (sense enterrar-ne cap) al servei del Regne.

La primera lectura ens diu que Déu esperava obtenir fruits de justícia i dret i només va obtenir injustícies i el crit dels oprimits. Què diria Déu ara del nostre món i de la nostra església? Sens dubte el crit dels oprimits i les injustícies continuen… Què fem nosaltres? Quina resposta estem donant? Tant de bo cada dia ens comprometéssim  més en favor d’un món més just, fratern i solidari, sense escatimar esforços i fent tot el que puguem per fer del món una llar on tots puguem viure dignament, com una família de germans, units i en pau.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO 4 de octubre de 2020. XXVII TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE, 27 de setembre de 2020. XXVI TEMPS ORDINARI

En la paràbola de l’evangeli d’avui, Jesús critica la falsedat i la hipocresia dels sacerdots, escribes i fariseus, que són com aquell fill que diu que treballarà a la vinya, però després no va. I és que per a Déu l´important no és el que dius amb la boca, sinó el que dius amb la teva vida. És amb la vida que portes, on demostres si de veritat ets un treballador de la vinya de Déu o no. Podem estar tot el dia lloant a Déu, resant el rosari, anant a missa i tota mena de pràctiques piadoses, però si després, això no reverteix en un major amor al proïsme, de res no serveix. Perquè l’oració, els sagraments, la cura de la nostra espiritualitat és força que rebem de Déu per estimar. Si després no estimem, tota aquesta pràctica religiosa es converteix en ritus buits i sense sentit.

Sant Pau en la segona lectura ens especifica una mica més en què consisteix aquesta vida que Déu vol que portem: “Us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i units de cor.  No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres.”.

Ah, si tots féssim això, com es transformaria la nostra comunitat cristiana! I a través nostre, el món!

Desgraciadament, fins i tot entre cristians assistim a tristes lluites d’egos, persones que s’arrapen als càrrecs com a font de poder i prestigi, en comptes d’afanyar-se per servir més i millor als altres. El que importa és el bé comú, que el Regne vagi endavant. És igual qui faci això o allò altre, qui rebi més aplaudiments o menys. La nostra alegria ha de ser que Crist sigui predicat, que sigui estimat i conegut i que la seva voluntat triomfi, que l’amor triomfi en tots els cors. Nosaltres, com a cristians som simples servents, només fem el que hem de fer, que el mèrit i la glòria siguin per al Senyor.

Germans, demanem al Senyor que siguem com aquell fill de la paràbola d’avui, el que després va a treballar a la vinya. Que treballem generosament, sabent que com diu el salm: “a jornal de glòria, no hi ha treball gran”.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO, 27 de septiembre de 2020. XXVI TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE, 20 de setembre de 2020. XXV TEMPS ORDINARI

Les lectures d’avui ens ajuden a purificar la nostra imatge de Déu, a adonar-nos del meravellós i insondable misteri d’Amor davant el qual ens trobem: “Perquè els meus plans no són els vostres plans, els vostres camins no són els meus camins”, ens diu la primera lectura. (Isaïes 55, 6-9).

Els nostres plans sovint són massa mundans. Si no ens treballem interiorment, tots tendim a seguir un principi bàsic: faig el que m’agrada, deixo el que no m’agrada. Sense atendre a principis ètics o morals. Aquest és l’imperatiu que marca el nostre cos, la seva llei inexorable. Només conreant la nostra espiritualitat i buscant activament a Déu en la nostra vida, podem contrarestar aquesta forta tendència i anar més enllà de la nostra necessitat de comoditat, de plaer i sortir a trobar el proïsme i anar per camins de donació i lliurament desinteressat. Només conreant la nostra espiritualitat podem deixar de viure esclaus de les nostres baixes passions i addiccions i ser lliures per a estimar.

Els camins de Déu no són els nostres camins i la lògica de Déu no és la nostra lògica, com veiem en l’evangeli (Mt 20, 1-16), on l’amo de la vinya, que simbolitza a Déu, paga el mateix al vespertí que al matiner. A tots paga el mateix, perquè el pagament és la seva infinita Misericòrdia. Déu no ens vol perquè nosaltres siguem bons, o perquè hàgim acumulat mèrits, com creien Mestres de la Llei i fariseus. Déu no ens vol perquè nosaltres siguem bons, sinó perquè Ell és bo. Ell és Amor incondicional, gratuït, desinteressat i etern. Així és Déu, i això és el que tracta Jesús de demostrar amb la paràbola d’avui.

Quan un descobreix aquest Déu-Amor meravellós que s’ha manifestat i s’ha fet de carn en Jesús, no pot menys que afirmar, com Sant Pau: “Perquè per a mi viure és Crist i morir em seria un guany”.

Germans, obrim el cor a aquesta vida de Crist que se’ns regala en cada eucaristia i visquem inserits en ella. No fem plans mundans. Només hem de desitjar i demanar una sola cosa: Viure en Crist, amb Ell i en Ell. Que res ens importi més que això. Amén.

Mn. Antonio Reina

DOMINGO, 20 de septiembre de 2020. XXV TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE, 13 de setembre de 2020. XXIV TEMPS ORDINARI

La setmana passada parlàvem de la correcció fraterna, un tema d’importància cabdal si volem construir comunitat. Avui tractarem un altre tema fonamental per a saber ser germans: el perdó.

Els cristians ens passem la vida demanant perdó a Déu. Fins i tot ens avorrim d’estar sempre demanant perdó per les mateixes coses. Ens avorrim de nosaltres mateixos, de la nostra incapacitat per a convertir-nos i canviar d’una vegada per sempre. Tanmateix, malgrat això, experimentem també el que diu el papa Francesc: Que Déu no es cansa de perdonar.

En efecte, una vegada i una altra constatem les nostres misèries. Però una vegada i una altra constatem també la Misericòrdia de Déu. I és aquesta experiència d’Amor incondicional, la que finalment va canviant i transformant el nostre cor.

Però les lectures d’avui ens qüestionen sobre la nostra capacitat per a perdonar als altres. Hem dit abans que Déu ens perdona sempre, però… fem nosaltres el mateix amb els nostres germans?

La primera lectura ens diu: “Recorda’t dels manaments i no seràs rancorós amb els altres, pensa en l’aliança de l’Altíssim i no tindràs en compte l´ofensa rebuda”. Sentiments com la ira o la rancúnia són inevitables quan el germà ens ofèn, però el que ens demana Déu no és que no els sentim, sinó que no els guardem en el cor ni els alimentem.

I en l’evangeli el Senyor ens diu: “Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t´havies de compadir del teu company, com jo m´havia compadit de tu?”.

És lògic que Déu ens demani que perdonem si volem ser perdonats. Perquè Déu és Amor i demanar-li perdó significa voler viure per Amor, amb Amor i en l’Amor (o el que seria el mateix: per Crist, amb Ell i en Ell). I viure així exclou per complet la rancúnia, la ira, l’odi, l’enemistat i el rebuig del germà pel motiu que sigui.

Senyor, Déu nostre, ajuda’ns a perdonar als altres com tu ens perdones a nosaltres.

Mn. Antoni Reina

DOMINGO, 13 de septiembre de 2020. XXIV TIEMPO ORDINARIO

DIUMENGE, 6 de setembre de 2020. XXIII TEMPS ORDINARI

Les lectures d’avui tracten d’un tema molt important: La correcció fraterna. En efecte, sembla que el camí que ens ha deixat Jesús per a anar al Pare, és un camí que passa per la comunitat. No és un camí per realitzar en solitari i preocupar-me només de com arribar jo. Qui així ho viu, acaba desorientat i perdut. És clar, evangeli en mà, que no hem de preocupar-nos només de no caure nosaltres en les xarxes del mal, sinó que també hem de vetllar perquè no hi caiguin els nostres germans.

Quan en Caín mata a l´Abel, Déu li preguntarà: On està el teu germà? La resposta de Caín és una evasiva que denota la seva culpabilitat: Que sóc jo el guardià del meu germà? Doncs sí, això és el que hauríem de ser els uns pels altres: guardians amorosos, que vetlléssim sol·lícits pel bé i el creixement espiritual dels nostres germans. I dic guardians amorosos, no carcellers violents, d’aquests que sempre disposats a bastonejar a l’altre “pel seu bé”.

Perquè això de la correcció fraterna alguns ho entenen com fixar-se només en tot el que de negatiu té germà i recriminar-lo sense pietat. Llavors es converteix més en un exercici sàdic que en un acte de caritat.

La correcció fraterna no és desfogar-me dient tot el que em molesta de l’altre. Si el teu germà t’ha enutjat, millor espera que se t’hagi passat l’empipament, i llavors, recuperada la teva pau i equilibri interior, digues-li a l’altre allò que pugui ajudar-lo a créixer, sempre des de l’afecte i l’amor, mai des de la venjança i el ressentiment.

La correcció fraterna ha de fer-se sense sentir-nos superiors a aquell que corregim. És a dir, ha de fer-se des de la humilitat. Perquè som humans i ningú és perfecte. Avui et dic jo a tu alguna cosa, demà m’ho diràs tu a mi, i l’objectiu no és danyar-nos, sinó créixer i caminar junts, com a germans, cap al Regne de Déu.

Corregir és com esporgar, perquè la planta de la fraternitat doni més fruit i creixi sana i forta. El contrari de l’exercici de la correcció fraterna és el coleguisme o el bonisme, és a dir, callar per a no quedar malament amb ningú, encara que sapiguem que això que callem permet que el mal continuï avançant.

Demanem al Senyor que ens ajudi a exercir la correcció fraterna amb amor, per amor i des de l’amor, buscant sempre el Regne de Déu i la seva Justícia, i no el nostre propi interès.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XXIII TIEMPO ORDINARIO

HOMILIA DIUMENGE XXII TEMPS ORDINARI

És curiós constatar com Pere, el mateix que el diumenge passat estava confessant la seva fe en Jesús com el Crist, el Fill del Déu Viu, avui davant l’anunci de la Passió li diu: «Lluny de Tu tal cosa, Senyor! Això no pot passar-te».

És la típica divisió del cor que patim tantes vegades els cristians. D’una banda, professem la nostra fe resant junts el credo cada diumenge, anant a missa, pregant, donant testimoniatge o de tantes altres formes. Creiem sincerament que Crist és el Fill del Déu Viu, igual que Pere. Però a vegades, també nosaltres, quan arriba la prova, la persecució, la dificultat, el sofriment, i, en definitiva, quan arriba el moment de la creu, ens rebel·lem com Pere.

Aquesta rebel·lió indica una fe encara una mica feble, i un concepte de felicitat potser massa mundà. Somniem amb una vida còmoda, plaent, fàcil, plena d’èxits i consolacions. Ens pensem que aquesta és la justa recompensa merescuda per la nostra fidelitat a Déu. Llavors quan arriba la malaltia, la injustícia, la humiliació, o qualsevol altre tipus de problema, trontolla la nostra fe. No obstant això, Jesús mai va dir que el camí seria fàcil. Recordeu les seves paraules: se’ns promet el cent per un en aquest món i en el cel, la vida eterna encara que amb persecucions. Però això últim no ho acceptem, no ho comprenem, no ho volem. Somniem amb portar una vida tranquil·la, plena de goigs i alegries. Però és això el que ha de somniar un cristià? No!

El somni d’un cristià ha de ser el triomf del Regne de Déu i la seva Justícia! El somni d’un cristià ha de ser voler créixer espiritualment en qualsevol circumstància, ja sigui de bonança o d’adversitat.

Només descentrant-nos del nostre egocentrisme infantil i narcisista i donant-nos completament a Crist i al seu Regne, obtindrem la plenitud de la vida, perquè qui “perdi la seva vida per Crist, la trobarà”.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XXII TIEMPO ORDINARIO

HOMILIA DIUMENGE XXI TEMPS ORDINARI

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”
– En l’evangeli d’avui Jesús els hi planteja aquesta pregunta als seus deixebles. És la gran pregunta de les nostres vides i Jesús espera que li responguem com Pere, inspirats per l’Esperit Sant: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu Viu”
– Però no n’hi ha prou amb dir-ho, cal viure’l. També els dimonis el reconeixien com a Messies, i no per això entraven al Regne de Déu. Per a entrar al Regne de Déu, hem de configurar la nostra vida proclamant a través d’ella, que Jesús és Fill del Déu Viu.
– Creure que Jesús és el Fill de Déu, sí, és el primer pas, però després hem de deixar-li encarnar-se en la nostra manera de pensar, sentir, obrar. I per a això hem de deixar-nos modelar per l’Esperit Sant.
– Jesús li diu a Pere: “Això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang”. En efecte, la revelació ve de la mà de l’Esperit Sant que envia el Pare.
– Per tant, punt primer: Demanem el do de l’Esperit Sant. Demanem que la seva inspiració ens guiï, ens inspiri i il·lumini. Punt segon: Fem oració. Orar és un tractar d’amistat amb aquell que sabem que ens estima (Sta Teresa), o “com un amic parla amb el seu amic” (Sant Ignasi), orar és entrar en relació amb Déu i és l’única manera que té Jesús d’anar compartint el seu cor amb nosaltres, perquè cada vegada ens semblem una mica més a Ell. Punt tercer: Que la nostra vida sigui coherent, conseqüent, amb la fe que professem.
Senyor Jesús, Tu ets l’Amor de Déu encarnat, nosaltres volem ser l’obra de les teves mans. Modela’ns, perquè siguem transparència del teu Amor en el món i així proclamem, amb la nostra vida que Tu ets el Messies, el Fill del Déu Viu.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XXI TIEMPO ORDINARIO

HOMILIA DIUMENGE XX TEMPS ORDINARI

A l’evangeli de diumenge passat, si ho recordeu, quan Pere caminava sobre les aigües, Jesús li dona la mà i li diu : “quina poca fe!” I qui mereix aquesta reprensió no és un qualsevol, sinó un deixeble que sempre havia anat amb Ell. En canvi, avui hem escoltat una exclamació de Jesús totalment diferent:  “Dona, quina fe que tens!”. I, sorprenentment, això no ho diu d’un deixeble, ni d’un jueu pietós, sinó d’una dona estrangera i d’una altra religió. Realment, la fe és un misteri. Quina mena de fe és la de la meva vida? Si Jesús l’hagués de definir, què em diria: “quina poca fe!”, o bé, “quina fe que tens!”? Cadascú s’ho sap. Però és una qüestió important perquè la fe marca  l’orientació de la nostra vida. Segons quin sigui el meu nivell de fe, viuré la meva vida amb joia, amb esperança, amb generositat, amb esperit de solidaritat amb els altres o mancat plenament de tot això.   

Fixem-nos en l’actitud de Jesús que descriu l’evangeli. Cal reconèixer que ens desconcerta una mica. Aquell Jesús sempre tan acollidor i bondadós, avui el trobem fred i, fins i tot, dur en alguna de les seves expressions. Primer es fa el sord i després rebutja la pregària humil d’aquella dona que demanava la curació de la seva filla, ell que sempre havia dit: “Demaneu i se us donarà…”. En què quedem? Evidentment, això sols és un recurs pedagògic per destacar millor el resultat final. La fe  d’aquella dona és tan gran, que supera totes les dificultats, es guanya l’admiració de Jesús i obté el que demanava: la curació de la seva filla.   

D’aquest fet, nosaltres n’hem de treure, sobretot, una lliçó: la necessitat de la   perseverança. Però cal reconèixer que aquesta actitud ens costa. Nosaltres som “immediatistes”: allò que demanem ho voldríem aconseguir a la primera, a l’instant: ja! I, si no ho aconseguim, deixem la pregària perquè creiem que Déu no ens escolta. Però Déu té el seus camins, que són diferents dels nostres. I, de vegades, semblarà que fa el sord. O, fins i tot, que es desentén de nosaltres. Però tot això son aparences. Déu sempre és el mateix: quan em contesta i quan calla ; quan em dona el qui li demano i quan no m’ho dona; quan el sento a prop i quan el sento lluny. Ell m’ha estimat des de sempre i no canvia. Si mantenim, doncs, la fe i la confiança, al final també serem escoltats: “Que sigui com tu vols”: em donarà  el que demano o, en tot cas, una cosa millor. Sé mantenir una pregària perseverant o em desanimo de seguida? Si fos això últim, poca cosa aconseguiré…   

Un altre aspecte important: fixem-nos que aquella dona va obtenir el que demanava perquè la súplica que va fer a Jesús li sortia dels fons de l’ànima. Era el dolor d’una mare que sent com  a propi el sofriment de la filla i recorre amb fe a Jesús. I Ell l’escolta, perquè Jesús mai no rebutja una súplica sincera. Suposat això, nosaltres ens podríem fer una pregunta. Jo estic immers en una  família i en  una societat plena de mancances. Al meu entorn hi ha necessitats, hi ha sofriments, hi ha tristeses, hi ha violències… Potser ben a prop meu. No hi ha res que m’impressioni fortament? ¿No hi ha res que faci néixer en el meu cor l’impuls a fer al Senyor una súplica que, com la de la cananea, sigui un clam que em surti del fons del cor?. Seria una llàstima que tingués un cor tan fred i tan insensible que no es commogués per res del que passa al meu entorn. Seria realment una llàstima. De fet, és l’actitud –ben diferent de la de Jesús- que prenen els deixebles. Els molesta la insistència d’aquella dona: “Despatxeu-la d’una vegada” –diuen-. No els commou l’angoixa d’aquella mare. No són males persones, però el que ells volen és estar tranquils. No ens hi veiem reflectits en aquesta actitud? ¿No ens passa també que nosaltres desitgem, per damunt de tot, viure sense problemes? Hem de reconèixer  amb humilitat que som poc sensibles a les necessitats dels altres… Aprenguem de Jesús que va ser capaç d’apiadar-se del sofriment d’aquella mare. Demanem-li que ens concedeixi un cor compassiu, que és allò que ens fa més semblants a Déu, el nostre Pare.   

Finalment aquella dona diu: “També els cadells (els gossets) mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Ella s’acontentava de les engrunes. Però nosaltres som uns privilegiats: mengem a la taula. És a dir, nosaltres mengem plenament de l’Eucaristia i dels altres sagraments : gaudim dels favors dels Senyor. Fins i  tot, en l’ordre material som també uns privilegiats. Ho sabem agrair ? Sabem compartir-ho ? No sé si sempre som prou conscients que hi ha molts homes i dones que esperen que caiguin de la taula les engrunes, perquè no tenen res… Res!. Reflexionem-hi.  

 Durant el mes d’agost us oferim els punts de reflexió del P. Lluís Armengol i Bernils (Terrassa, 1924 – Sant Cugat del Vallès, 2007), publicats al llibre “El pa de la Paraula nº 3. Diumenges i festius. Cicle A.” Editorial Claret, 2004              

HOMILIA DIUMENGE XIX TEMPS ORDINARI

Tots sabem que Jesús ens va donar un manament: “Estimeu-vos els uns als altres”. Però aquest  no és l’únic manament que ens dona a l’evangeli. N’hi ha un altre que també surt sovint: “No tingueu por”. No sé si tots tenim clar que això és també un manament del Senyor. Un creient no pot viure amb el cor angoixat, sense esperança. Això seria signe de solitud. Però nosaltres no n’estem mai, de sols. És clar que tenim problemes: sempre en tindrem. Jesús no ha vingut pas a solucionar les nostres dificultats. Si ell en va passar, també en passarem nosaltres. Però sí que ha vingut a dir-nos que, sigui quina sigui la nostra situació, sempre el tindrem al costat. I que això ens ha de donar confiança perquè mai no estarem sols. Me’n sento, de sol? Per què?   

Fixem-nos en l’evangeli d’avui. Aquells deixebles es troben en plena nit lluitant contra les ones i el vent, que els destorben d’avançar. És la imatge de la nostra vida: sovint en el nostre caminar ens trobem amb forces que ens frenen,   que ens impedeixen de viure la nostra vida amb la pau al cor, sense por. Jesús ja ho sap que ens trobarem amb dificultats. No sé si us heu adonat que va ser ell mateix qui va obligar els deixebles a pujar a la barca. També és Jesús mateix qui ens ha “embarcat” a nosaltres. Es Jesús qui ens envia enmig de la tempesta del món: no vol que ens tanquem en un  hivernacle. Vol que siguem “llevat enmig de la pasta”. Es aquí on hem d’escampar la seva Bona Nova amb el testimoni de la nostra vida. És enmig el món on hem d’aprendre a lluitar per fer avançar la barca de la nostra vida i de tota la humanitat. Sabem lluitar amb fermesa o ens ofeguem en una gota d’aigua?.   

Diu l’evangeli que passades les tres de la matinada, Jesús s’acostà a la barca caminant sobre  l’aigua embravida pel temporal. No sabem si és un simbolisme. El que sí que queda clar és que Jesús qui els havia embarcat, ara no els podia deixar sols. I no els va deixar. Com tampoc no ens hi deixarà a nosaltres. Si cal, també ens ajudarà, fins i tot, amb mitjans insospitats. Confio en el Senyor? És curiós: sovint pensem que Jesús és a prop nostre únicament quan tot ho veiem clar, quan no tenim dificultats, quan tot és en calma. Però l’evangeli d’avui ens fa veure que quan és negra nit i la tempesta és més forta, Jesús també és presenta allà al mig, per ajudar-nos. La llàstima és que sovint no som capaços de reconèixer-lo i, com els deixebles, el prenem per un fantasma. Sabem descobrir Jesús present al costat nostre en qualsevol situació? Al veure l’espant dels deixebles, Jesús els diu : “no tingueu por, que soc jo” És propi de Jesús asserenar els esperits i retornar la pau als cors. Això ja ho sabem, però potser no ens n’acabem de fiar del tot. Tenim bona voluntat, volem confiar en Jesús i treure’ns la por  del damunt. Però la nostra fe és dèbil. Com la de Pere, que comença a caminar sobre l’aigua, però s’espanta, la seva fe vacil·la i comença a enfonsar-se. Aquest episodi és molt significatiu: per acostar-se a Jesús cal arriscar-se, cal “llançar-se a l’aigua”. Només qui s’aventura troba el camí. Només qui passa dificultats sent la necessitat del Senyor. Mentre vulguem trobar Déu asseguts, tranquils, com qui mira la televisió, mai no descobrirem la seva presència real en la nostra vida, ni en sentirem la necessitat. Cal llançar-se enmig de les dificultats del món i allà sí que el trobarem.   

I no tinguem por. Si defallim, en tenim prou d’invocar Jesús. Pere, quan veu que s’enfonsa, invoca el Senyor: “Senyor, salveu-me”. I diu l’evangeli que: “A l’instant Jesús li donà la mà”. Ell mai no ens deixarà sols: mai no deixarà sense resposta una súplica sincera. Mai no deixarà de donar-nos la mà. Per això, Jesús ens diu també a cadascun de nosaltres: “Quina poca fe! Per què dubtaves?”. Em sento al·ludit? Estic convençut que, viatjant amb el Senyor, la barca de la meva vida sempre arribarà a bon port? Fixem-nos que l’evangeli diu que, quan Jesús pujà a la barca, “el vent amainà”. Això té un significat profund: sempre que Jesús es faci present en la nostra vida, recuperarem la pau al cor. M’ho crec  això? Doncs, procurem viure d’acord amb aquesta creença.  

Durant el mes d’agost us oferim els punts de reflexió del P. Lluís Armengol i Bernils (Terrassa, 1924 – Sant Cugat del Vallès, 2007), publicats al llibre “El pa de la Paraula nº 3. Diumenges i festius. Cicle A.” Editorial Claret, 2004          

HOMILIA DIUMENGE XVIII TEMPS ORDINARI

L’evangeli ens ha dit que Jesús « veié una gran gentada, se’n compadí i curava els seus malalts”. “Se’n compadí”: és una característica que defineix la personalitat de Jesús: ser enormement sensible als sofriments i angoixes de la gent. Aquesta actitud, segons veiem a l’Evangeli, determina tota la seva activitat. Si fa un miracle, és perquè es compadeix d’algú que està sofrint. Ressuscita el fill de la viuda de Naím perquè se’n compadeix i vol retornar l’alegria a aquella mare; cura el leprós perquè es va compadir de la seva soledat; cura els dos cecs perquè es compadeix de la seva desgràcia. I la llista seria inacabable. 

No sé si nosaltres, tot i ser deixebles de Jesús, obrem de la mateixa manera. Si som sincers, hem de reconèixer que sovint la nostra actitud enfront de les necessitats dels altres no és tant la solidaritat sinó, més o menys conscientment, aquella frase típica: “No es el meu problema”. És una frase que fa mal. I, evidentment, no la trobem a l’evangeli. Seguint  aquest criteri, el món ni progressaria ni viuria en pau, perquè aquesta actitud mata la solidaritat. Sortosament per a nosaltres, no és aquest el comportament del Senyor. Ell, davant les nostres angoixes, davant les nostres defallences o infidelitats, mai no ens deixa sols. Mai no ens dirà « no és el meu problema ». Per què no ens esforcem per imitar-lo? Com canviaria el món si ho féssim!.   

Fixem-nos en una cosa. Aquesta narració que hem vist a l’evangeli l’anomenem el “miracle de la multiplicació dels pans”. Però Jesús, abans, ha intentat fer un miracle encara més difícil: el de la multiplicació dels cors sensibles. Jesús vol que creixi el nombre de cors que siguin bondadosos i sensibles com el seu. Per això diu als deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Això també val per a nosaltres. Al nostre entorn hi ha moltes persones que tenen fam. No solament fam material, sinó també fam d’estimació, de justícia, de companyia, fam de ser escoltats…  I Jesús vol que ens en compadim, perquè és molt trist per a les persones que sofreixen veure que aquells que els envolten són insensibles a la seva situació. De vegades, això encara és més dur que el mateix sofriment. Quina és la meva resposta? Soc sensible als patiments de les persones que m’envolten?

Ja hem vist que Jesús no accepta aquella resposta dels deixebles: “Acomiadeu la gent”. L’actitud del creient no és la d’acomiadar, sinó la d’acollir, la de donar la mà, la de prestar atenció a l’altre, sigui la parella, els fills, els pares o qualsevol persona necessitada. Els apòstols van quedar sorpresos que Jesús els demanés que donessin de menjar a la multitud. Pensaven que no podien. Però després van comprovar que, amb l’ajut del Senyor, això era possible. Tot és qüestió de confiança.  I també de generositat: de saber donar el que tenim, encara que sigui poc.  

Els deixebles, diu l’evangeli, només tenien cinc pans i dos peixos. Jesús va demanar que els hi portessin i llavors : « Digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent ». Aquesta estreta col·laboració de Jesús i els deixebles va permetre alimentar, amb tan pocs recursos, més de cinc mil persones. Aquí hi hem de veure una crida que ens fa Jesús: no ens espantem per la insuficiència de mitjans. El que cal és tenir un cor, com el de Jesús, sensible a les necessitats dels altres. Si fem el que podem i preguem sincerament, la resta ja la farà el Senyor. I, fins i tot, potser participarem en algun miracle: la generositat sempre en fa de miracles. Vull dir que els resultats seran molt superiors als que podíem esperar. Acabem dient que, d’alguna manera, estem repetint avui aquí allò  que hem escoltat a l’evangeli.  Cada diumenge, a l’eucaristia, nosaltres també tenim una trobada amb aquest mateix Jesús que es compadeix de nosaltres, perquè tenim necessitat de ser ensenyats, curats i alimentats.  Fem l’esforç d’acollir en el  nostre cor la seva Paraula i la seva força salvadora. I llavors, no solament serem curats i alimentats, sinó que també creixerà en nosaltres la capacitat de compadir-nos, que és l’actitud  més profundament humana i cristiana. Reflexionem-hi.       

Durant el mes d’agost us oferim els punts de reflexió del P. Lluís Armengol i Bernils publicats al llibre “El pa de la Paraula nº 3. Diumenges i festius. Cicle A.” Editorial Claret, 2004

HOMILIA DIUMENGE XVII TEMPS ORDINARI

Vivim en una època difícil, on la pandèmia posa de manifest, de moltes formes la injustícia estructural d’aquest món nostre, on tants éssers humans viuen el drama de la fam i l’exclusió social.

En aquest context, la societat necessita de gent bona, però també sàvia, per a no deixar-se enganyar i servir a la justícia. És això el que demana el Rei Salomó en la primera lectura: “Concedeix, doncs, al teu servent, un cor atent per a jutjar al teu poble i destriar entre el bé i el mal…perquè, cert, qui podrà fer justícia a aquest poble teu tan immens?”. Demanem com Salomó el do de la saviesa, per a destriar el bé del mal, triar i realitzar el bé, i servir a la justícia.

L’ésser humà savi, treu profit espiritual de tot quant li succeeix. Ho diu sant Pau en la segona lectura: “Sabem que pels qui estimen Déu, tot els hi serveix per al bé”. Les coses bones que ens dóna la vida son fàcils d’assimilar. Quan tenim salut, treball, amor, realització personal, donem gràcies i ens sentim beneïts per Déu. Però quan alguna o diverses d’aquestes coses fallen, comencem a dubtar i es trontolla la nostra fe. El savi reacciona a les circumstàncies difícils sempre des de l’amor, i per això creix espiritualment sobretot en l’adversitat, perquè és llavors quan es fan arrels més profundes en la fe, l’esperança i la caritat.

La saviesa consisteix a triar viure sempre en la dinàmica del Regne de Déu i no cedir a la temptació de la idolatria del plaer, el poder i el tenir. Triar el Regne per sobre de tot, com aquells que ho venen tot per a obtenir el tresor amagat o per a aconseguir la perla de gran valor.

Els cristians som conscients que el nostre seguiment de Jesús implica renúncies i sacrificis, però el fem amb gust, perquè el Regne, que és Crist en el nostre cor, és el millor que ens ha passat en la vida. El que descobreix a Crist, diu com a sant Pau: ” Més encara, tot ho considero una pèrdua, comparat amb el bé suprem que és conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m’he avingut a perdre-ho tot i a considerar-ho escòria, a canvi de guanyar-lo a ell” (Fil 3,8).

Per a acabar voldria citar el final de l’oració que la revista “La missa de cada dia” ens ofereix per al dia d’avui (p.105):

“Volem ser imatges vives del teu Fill,
que el va donar absolutament tot,
perquè és l’autèntica Saviesa
que sap el que de veritat val la pena.
Concedeix-nos la força de seguir-lo
I la perseverança per a no abandonar mai aquest camí”.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XVII TIEMPO ORDINARI0

HOMILIA DIUMENGE XVI TEMPS ORDINARI

Estem vivint temps complicats. La pandèmia segueix aquí, ens sentim amenaçats pel virus, per la crisi econòmica i sobretot per un món on la injustícia s’estén, generant l’exclusió social i la misèria de milions d’éssers humans.

Davant d’aquest panorama tenim diverses temptacions:

1. La indiferència: Mirar capa una altra banda. Fer com que no sabem, no veiem, no ens afecta, no ens incumbeix. Mentre jo i els meus estiguem bé, la resta no m’importa. És no fer res per frenar l’avanç del jull.
2. El fonamentalisme: Consisteix a veure les coses negres o blanques, sense matisos ni grisos. Pensar que nosaltres som els bons i els que no pensen com nosaltres són els nostres enemics. El fanàtic fonamentalista està convençut que ell i els que pensen com ell tenen la veritat absoluta, els altres només han d’acceptar aquesta veritat i sotmetre´s. Si no ho fan, cal obligar-los, encara que sigui amb violència, perquè la fi justifica els mitjans. El fonamentalista vol cremar el jull de camp, però no se n’adona que a la fi, crema el camp sencer, amb el blat inclòs.
3. El relativisme. El relativista no creu que hi hagi cap veritat que defensar, ja que aquesta és només un acord de les majories. Dubte de tot, tant se li’n dona el blat com el jull, doncs pel relativista res és millor que res, si la majoria prefereix jull, doncs tindrà el seu camp ple de jull.
4. L’optimisme ingenu. Aquests són aquells que no veuen el jull, l´ignoren, actuen com si no existís. Però amb el seu “bonisme”, deixen que el jull segueixi envaint el camp.

Què fer llavors davant aquestes temptacions?

1. Acceptar que blat i jull, llum i tenebres, virtuts i defectes, mal i bé formen part de cada cor humà, de la vida i la societat. Ningú no som cent per cent blat.
2. Aquesta consciència ens ha de portar a la humilitat, superant així la temptació del fonamentalisme, fruit de la supèrbia, de creure´s superiors.
3. No podem, per tant, jutjar i molt menys condemnar a ningú, només al Senyor li correspon el judici, no a nosaltres, i Ell farà “que els justos brillin com el sol en el Regne del seu Pare”
4. Toca per tant tenir cura del blat i tenir paciència amb el jull. Primer en el nostre cor: Paciència i misericòrdia davant dels nostres errors i defectes, davant del nostre jull, però sobretot donar gràcies pel blat, alimentar-lo i cuidar-lo com el nostre major tresor. A la fi, creix més allò que alimentes. I després, aplicar això mateix per al món.
5. Relacionar-nos tractant d’establir ponts dels camps de blat del nostre cor als camps de blat del cor de l’altra persona. Perquè si només veiem allò dolent, el jull de l’altre, o el nostre, només farem que aquest creixi més als dos camps.
6. Que la verge del Carme ens ajudi a cuidar, regar, abonar, alimentar el blat del nostre cor i el dels altres, perquè a la fi dels temps el Senyor obtingui la collita d´un Regne de justícia i d´amor, on el jull de l’egoisme, la injustícia i el mal, sigui expulsat per sempre.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XVI TIEMPO ORDINARI0

HOMILIA DIUMENGE XV TEMPS ORDINARI

Quan els cristians escoltem aquesta paràbola de Jesús, sovint pensem que nosaltres som aquesta terra bona, on la llavor va caure i va donar fruit. I sí, això és cert, perquè si tenim fe i som aquí és perquè, evidentment, algú alguna vegada va sembrar en nosaltres la llavor de la Paraula i aquesta va fer el seu treball en el nostre cor i ens va fer els cristians que som.

Però hem de tenir present també que en el nostre cor no sols hi ha terra bona. En efecte, trobem també tots aquests terrenys on la Paraula no va poder arrelar. Hi ha zones que són com la vora del camí, és a dir que la Paraula no pot penetrar i queda en la superfície. Quan vivim instal·lats en la superficialitat, no ens parem a pensar i a discernir els camins de Déu i simplement ens deixem portar pel corrent, la Paraula no ens fa efecte. Entra per una orella i surt per l’altre. No l’entenem, no la fem nostra i, per tant, no la vivim.

El terreny pedregós del nostre cor, està format per aquestes “pedres” o “pedrades” que fabrica el nostre ego, amb el seu afany constant de preocupació per si mateix, pedres que impedeixen a la Paraula tenir arrels, que bloquegen l’espiritualitat, no la deixen desenvolupar-se plenament.

La zona de cards, és la zona de les nostres pulsions i afectes desordenats, que ens despisten o desvien del que Déu vol de nosaltres. Ens deixem seduir per afanys i passions que afebleixen la nostra fe i la nostra vocació cristiana.

I finalment està la zona del cor formada per terra bona. Escoltem la Paraula, l’entenem, la posem en pràctica, la vivim i això ens dona plenitud, felicitat, ens omple d’entusiasme i sentit en la vida.

Com podem expulsar del cor les zones superficials, els cards i les pedres? Per les nostres soles forces no podem. Només Jesús pot anar guanyant terreny en el nostre cor, si el deixem. Per això dues coses:

1. Passar hores amb Ell. Així, com per “contagi”, ens anirà inspirant la seva mateixa manera de pensar, sentir, obrar.
2. Identificar i reconèixer les nostres zones no evangelitzades. Compartir-les amb la nostra comunitat de referència, demanar ajuda als nostres germans. La feblesa quan és assumida i compartida es transforma en fortalesa. I sobretot demanar al Senyor que Ell vagi penetrant en aquestes àrees indòmites i que transformi pedres, cards i superficialitats en ocasions de creixement espiritual, és a dir en “terra bona”.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XV TIEMPO ORDINARIO

HOMILIA DIUMENGE XIV TEMPS ORDINARI

Les paraules de Jesús en l’evangeli d’avui venen com a anell al dit en un moment del curs on molts potser ens sentim esgotats pel camí realitzat al llarg d’aquest estrany curs 19-20: “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats i jo us alleujaré”.

El cansament pot ser de tres tipus: físic, psicològic i espiritual.

El físic potser és el més fàcil d’arreglar. N’hi ha prou amb dormir les hores necessàries, menjar bé, reposar…deixar quiet el cos perquè aquest segueixi el seu curs normal de regeneració.

El psicològic costa una mica més. Necessitem canviar d’activitat, fer una cosa lúdica o festiva, desconnectar de la font del nostre estrès sortint a fer esport, passejar, anar al cinema, etc., cadascun ha de trobar com divertir-se de manera sana.

El cansament espiritual mereix un comentari més ampli. En realitat, si vivim des de l’Esperit, des de l’ésser i la veritat, no hauríem de sentir cansament espiritual. Si vius des de l’ésser i la veritat, el jou es torna suau i la càrrega lleugera. Llavors és Crist mateix qui porta la teva càrrega i per això ja no et fatigues i vius desplegant una gran i poderosa energia.

El que ens cansa és viure des del nostre ego i les seves interminables demandes d’afecte, aprovació, reconeixement, atenció. El nostre ego és addicte a l’aprovació dels altres i mai té suficient. Cerca ser el centre, ser el primer, figurar, triomfar, tenir sempre l’aplaudiment de tots. Quan arriba la crítica, el menyspreu, ja sigui amb raó o sense ella, l’ego protesta i cau en la xarxa de tota classe d’emocions i sentiments negatius.

Com a cristians hauríem de buscar no el triomf del nostre ego i els seus insaciables reclams, sinó el Regne de Déu i la seva Justícia, el bé comú. Davant el que percebem com a ofensa, injustícia, humiliació, hauríem de tractar de no quedar atrapats i enganxats a les nostres reaccions primàries (retornar mal per mal, deixar-nos arrossegar per la ira, l’odi, la set de venjança, etc). Acceptar la reacció, això que sentim, sí, però després no alimentar-ho, no respondre a l’altre des del que els nostres sentiments negatius demanen, sinó des de la veritat i l’ésser, des d´allò que l’Esperit Sant xiuxiueja a les nostres oïdes.

Si vivim tot des de l’Esperit, si som capaços d’anar més enllà de les nostres reaccions primàries, llavors el jou es torna suau i la càrrega lleugera, perquè ja no hi ha cap ego que defensar, només queda deixar-se portar al vent de l’Esperit, que busca sempre el bé major per a tots, fent que deixem a un costat l’egoisme i egocentrisme, que són els que realment danyen i fatiguen la nostra ànima.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XIV TIEMPO ORDINARIO

• 

HOMILIA DIUMENGE XIII TEMPS ORDINARI

Les paraules de Jesús en l’evangeli d’avui són d’una exigència molt radical: “Qui estima al pare o a la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi; qui estima als fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi; qui no pren la seva creu i m´acompanya, no és bo per venir amb  mi”.

Per entendre bé aquestes exigències hem d’anar al context en què es van escriure. En aquell temps alguns cristians havien optat per seguir una vida itinerant, en pobresa i despreniment de tot per a anunciar el Regne de Déu com havia fet Jesús. Havien deixat la comoditat de les seves llars i la calor de les seves famílies per a anar allí on fes falta portar la llum de l’evangeli. Des d’aquí s’entén aquesta crida a posposar la família i tota relació humana, perquè el seguiment a Jesús és el més important.

L’amenaça de la creu havia d’acceptar-se com a part del risc assumit, perquè l’Imperi de Roma era enemic del Regne de Déu i perseguia i crucificava a molts cristians.

Una vegada entès el context històric de l’evangeli d’avui, intentem ara aplicar aquest evangeli al nostre moment present. Quin lloc ocupa en el nostre cor el seguiment de Jesús? És el primer i més important? O deixem que altres realitats ocupin el seu lloc? Recordem que quan això passa, estem caient en idolatria, perquè un ídol és qualsevol realitat creada que li treu el primer lloc que correspon només al Creador.

I si Jesús vol el primer lloc, no és perquè Ell necessiti del nostre amor. Jesús reclama el primer lloc perquè només posant-lo a Ell al centre del nostre cor, podrem estimar com Ell estima. Si deixem que Jesús actuï a la nostra vida, estimarem més i millor a tots, sense condicions, gratis i incondicionalment.

I assumir la creu avui… Què significa? Per a les comunitats de Mateu ser cristià era lluitar pel Regne de Déu i la seva Justícia, la qual cosa podia implicar la persecució i la mort, a causa de l’oposició de l’imperi romà. Per a nosaltres… Quin és avui el “imperi romà”? Lluitem contra la injustícia buscant abans de res el Regne de Déu, assumint la creu que això pot significar? O preferim callar o mirar per a un altre costat quan veiem la vulneració dels drets fonamentals de tants éssers humans humiliats per la misèria i l’exclusió social?

Que el Senyor ens ajudi a ser valents i a seguir-li allà on ens porti, encara que això suposi renúncies i creu, perquè sabem que, com deia sant Pau en la segona lectura: “Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb Ell” (Rom 6, 5).

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XIII TIEMPO ORDINARIO

HOMILIA DIUMENGE XII TEMPS ORDINARI

Jesús, en l’evangeli d’avui, avisa als seus deixebles que el camí no serà fàcil. No tot seran èxits i consolacions. Hi haurà tota classe d’obstacles, privacions, pèrdues, problemes i persecucions, algunes d’aquestes a mort. Què fer quan això succeeixi? La consigna del Mestre és clara: “NO TINGUEU POR”.

Però … Com no sentir por davant d´un perill? La por és una emoció bàsica humana, tots l’experimentem alguna vegada. Sentir por davant un perill inevitable. Estem fets així per naturalesa. Jesús es refereix no al fet que no hàgim de sentir por, sinó al fet que no ens deixem dominar per ella, que no l´alimentem. I que no sigui la por el motor de les nostres decisions vitals. No ha de ser la por la que governi la nostra vida, sinó l’Amor. Perquè: “No hi ha temor en l’amor; sinó que l’amor perfecte expulsa el temor” 1 Jn 4, 18.

No hem de tenir por als homes, “perquè res hi ha encobert que no arribi a descobrir-se” (Mt 10,26). En efecte, no ens desmoralitzem quan siguem víctimes d’injustícies. Quan impunement hi hagi qui ens enganyi o abusi de la nostra confiança. A Déu no se’l pot enganyar, i Ell farà justícia quan arribi el moment. Els tirans, opressors, violents, abusadors i malvats d’aquest món no se’n sortiran amb la seva. Podran ocultar les seves males accions davant la justícia humana, però no davant Déu.

“No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden matar l’ànima” (Mt 10,28). Ho diu Jesús, a qui els homes van matar el cos, però no van poder amb la seva ànima invencible, com no van poder matar l’ànima de tots els màrtirs que el van seguir, el segueixen i el seguiran. Perquè allò que és de Déu no hi ha qui ho pari. Per això el Regne de Déu va endavant i no hi ha enemic que pugui frenar aquesta revolució de l’Amor que Jesús va proclamar.

“No tingueu por: vosaltres valeu més que molts ocellets” (Mt 10, 31). Si Déu és un Pare Misericordiós que cuida amb tendresa de tota la Creació, fins i tot dels ocellets, com no cuidarà de nosaltres, els seus fills estimats? Tinguem confiança en Ell en tota circumstància. Els mals que ens toqui patir en aquesta vida, són temporals, no duraran sempre, només l’amor és etern. Per això, perseverem en l’amor i que aquesta esperança sostingui la nostra lluita quotidiana per un món millor. Que així sigui.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA DOMINGO XII TIEMPO ORDINARIO

HOMILIA EN LA SOLEMNITAT DE CORPUS CHRISTI

Vull partir en la meva reflexió d’avui d’aquesta frase de sant Pau (2 lectura: 1 Cor 10, 16-17): “El pa és un de sol. Per això, tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa”.

La comunitat cristiana està integrada per membres d’allò més divers, no hi ha més que fer una ullada per a adonar-se’n. No obstant això, menjar del pa de l’Eucaristia ens converteix en un sol cos. Un sol cos significa que el que li passa a un membre el senten i el viuen els altres com si els passés a ells. Si un membre s’alegra tots s’alegren amb Ell. Si un membre sofreix, tots  sofreixen amb Ell.

És l’eucaristia, és a dir menjar del mateix pa, el que construeix la comunitat. És cert que la comunitat es construeix també amb d´altres activitats: reunions, passejos, xerrades, detalls d’afecte, servei als pobres, etc. Però tot això és prolongació de l’eucaristia. De la missa prenem la força per a després portar la missa a la vida. “”La meva Missa és la meva vida, i la meva vida és una Missa prolongada” deia Sant Alberto Hurtado. Perquè és el Senyor, amb la seva Vida lliurada i regalada per a nosaltres en el Pa, ens va unint cada vegada més profundament com a germans. És el Senyor el que ens va fent cada vegada més semblants a Ell.

Aquest és el regal que se’ns dona en l’eucaristia. Si reps el Pa dignament, et converteixes en allò que reps. Rebem a Crist per a convertir-nos en Crist. I Crist Ressuscitat es fa visible en la comunitat cristiana reunida en el seu nom. Vosaltres sou el Cos de Crist. Sou visibilització de la seva Presència.

Deia que, si reps el Pa dignament, et converteixes en allò que reps. Però què significa dignament? No significa que et sentis pur i perfecte per a poder combregar. Significa estar disposat a comprometre’t amb Jesús. L’eucaristia no és el premi per als perfectes, sinó un generós remei per al malalt i aliment per al feble, com bé ens ha ensenyat el papa Francesc (Cfr. Evangelii Gaudium 47). No és necessari ser pur i perfecte, sinó estar disposat, humilment, conscient de les teves errades i límits, a comprometre’t amb Jesús. Només Ell pot canviar el teu cor i per això combregues, perquè creus això. No combregues perquè et creus sant, fort i irreprotxable, sinó com un malalt que necessites la seva medicina, o com algú feble que necessita força i aliment, perquè per tú només, per les teves pròpies forces no et sostens, no ets capaç d’estimar com Crist desitja.

Rebre el Pa dignament te que veure també amb ser després coherent i reflectir en la teva vida allò que reps en l’eucaristia. Per això avui a més de ser el dia del Corpus Christi, és també el dia de la Caritat, i la col·lecta es destina per a Càritas diocesana, com a signe que l’Eucaristia és força per a estimar i comprometre’s sobretot en favor dels més necessitats.

“El que menja aquest pa viurà per sempre” ens diu l’evangeli d’avui (Jn 6, 51-58). És lògic, perquè en el Pa rebem la Vida de Déu, que és eterna. Si romanem en aquesta Vida, si ens associem a ella, si vivim en comunió amb Déu i amb els altres, serem eterns, com Déu és etern i gaudirem per sempre del banquet celestial, del qual és bestreta la taula de l’eucaristia. Que així sigui.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA EN LA SOLEMNIDAD DE CORPUS CHRISTI

HOMILIA EN LA SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

Acabat el temps pasqual, celebrem avui aquest gran misteri de la Trinitat. Creiem en un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. Tres persones diferents, però una mateixa Vida, un sol Déu.

És aquest un misteri important per a la nostra fe cristiana. Perquè diu el Gènesi, que estem fets a imatge i semblança de Déu. I si Déu és en essència eternes relacions d’amor entre Pare, Fill i Esperit Sant, si Déu és comunió, família, això vol dir que nosaltres també estem cridats a ser comunió, a ser amb els altres, per a realitzar la nostra essència.

Avui és un bon dia per a renovar la nostra adhesió al credo, que recitem els diumenges, després de l’homilia, a vegades sense fixar-nos massa en el que diem.

L’estructura del credo és molt senzilla. Parla de cadascuna de les persones divines i del que cadascuna d’aquestes persones realitza.

Crec en Déu Pare Totpoderós, creador del cel i la terra. El Pare és el Creador. I crea tot per amor, gratuïtament i desinteressada. Ell no necessitava crear res, perquè en si mateix ja ho tenia tot. Però crea, no perquè ho necessiti, sinó perquè Ell és així de bo. Ens dona la vida i la creació com un regal immerescut, a canvi de no res, només perquè ens estima.

Li donem gràcies pel do de la vida? Li donem gràcies per les meravelles de la Creació que ens envolta? Cuidem i custodiem la creació que ens ha regalat?

Crec en Jesucrist únic Fill seu i Senyor nostre. El Fill procedeix del Pare i es va encarnar en Jesús de Nazareth, per obra i gràcia de l’Esperit Sant. Gràcies a Jesús, el Fill de Déu fet carn, humanitat, sabem que Déu és Amor (1Jn4,8). Jesús ve al món per a demostrar-nos que Déu és com un pare que estima a tots els seus fills amb bogeria. El missatge de Jesús és que tots som germans amb igual dignitat perquè som fills d’aquest mateix Pare Misericordiós i estem cridats a conviure en pau i harmonia i estimar-nos com Ell ens estima. És bo recordar això, en aquest temps on assassinats com el de George Floyd, entre moltes altres injustícies, ens avisen de quan lluny estem del projecte del Pare, de ser tota la humanitat com una gran família de germans que s’estimen i que es cuiden entre ells. El racisme és radicalment anticristià, va contra el Regne que Déu vol. Com a cristians tenim el deure de combatre’l en totes les seves formes.

Lluitarem i farem tot el possible, per a deixar que el Regne de Déu triomfi en tots els cors, com va fer Jesús?

Crec en l’Esperit Sant. Que procedeix del Pare i del Fill, com a fruit del seu Amor. Perquè Pare i Fill no ens han deixat sols. Després de l’Ascensió de Jesús al cel, Pare i Fill continuen acompanyant les nostres vides a través de l’Esperit Sant, la festa del qual celebràvem el diumenge passat. L’Esperit és la Vida de Déu, que habita en els nostres cors i vol créixer, desenvolupar-se, fins que siguem un fidel reflex de Jesús, el Fill Estimat de Déu i el Germà i amic de tots.

Deixarem que l’Esperit impulsi i dirigeixi la nostra vida? Escoltarem la seva veu? Li farem cas?

I ja per a acabar, voldria invocar l’ajut de l’Esperit Sant, amb aquesta oració:

“Esperit Sant, infon-nos la força per ser fidels als designis del Pare, per entendre les paraules del Fill, per respectar la Creació, per estimar els nostres germans, per cuidar els més necessitats i per viure en la pregària la presència de la Trinitat” (La missa de cada dia, juny de 2020, pag. 47).

Mn. Antoni Reina

HOMILIA EN LA SOLEMNIDAD DE LA SANTÍSIMA TRINIDAD

HOMILIA DIUMENGE DE PENTECOSTA

Benvolguda comunitat parroquial de Sant Miquel del Port, estem celebrant un dia gran. Es tanca aquesta estranya pasqua que ens ha tocat viure (en la seva major part des del confinament total) i ens obrim avui a gaudir del gran do de l’Esperit Sant en aquesta entranyable festa de la Pentecosta.

Pentecosta o Festa de les Setmanes, era una festa que celebrava el poble jueu cinquanta dies després de la Pasqua, d’aquí el nom (Cinquantè en grec es diu Pentecostes). Aquesta festa té diversos significats. Un d’ells és agrícola: correspon a l’època de l’any en la qual a Israel es recullen els primers fruits. I aquests eren consagrats al Temple de Jerusalem com a símbol d’agraïment a Déu i demostració de confiança en la seva Providència . És per això que la festivitat també és anomenada la Festa de les Primícies.

Un altre dels seus significats, i el de major importància en relació amb la Pentecosta cristiana, és que es commemora el lliurament de la Torà (Les Taules de la Llei) per part de Déu a Moisès, en la Muntanya del Sinaí. I a partir d’aquest esdeveniment se segella l’aliança de Déu amb el seu poble: “Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble” (Éx 6, 7).

No obstant això, la gran novetat de la Pentecosta cristiana, és que, si abans Déu ens havia donat la seva Llei per a guiar-nos, ara fa molt més que això. Se’ns dona a si mateix, ens dona el seu Esperit, la seva pròpia Vida. De manera que, des de llavors, ser religiós no consisteix a complir amb unes lleis, ritus, normes o preceptes per a “guanyar-nos” la salvació. Sinó que sobretot significa obrir el cor a una Vida que vol desenvolupar-se dins de nosaltres i que se’ns dona gratis.

Més que un esforç penós de la voluntat, la vida cristiana consisteix a deixar-se portar per l’Esperit. El nostre principal treball és no posar-li obstacle i acollir, rebre, obrir-nos totalment a aquesta Vida de Déu que se’ns regala immerescudament.

Quan l’Esperit Sant troba un canal lliure d’obstacles actua i produeix resultats sorprenents. De dotze homes espantats i tancats en les seves pors (Hch 2, 1-11) fa valents apòstols que anunciaran l’evangeli pertot arreu i donaran la seva vida per Crist.

Però aquí està la clau: Com ser un canal pel qual actuï l’Esperit Sant?

Haurem de deixar el nostre egoisme i egocentrisme a un costat i posar-nos a l’escolta de la seva veu, que a vegades serà com una brisa suau, gairebé imperceptible, i unes altres com un poderós huracà o llengües de foc que apassionaran el nostre cor.

Posar-nos a l’escolta per a després deixar tot el llast que faci falta, i així lleugers d’equipatge seguir-li allà on Ell ens porti. Allibera’t del llast de tantes falses necessitats i idolatries! Amb Déu n´hi ha prou.

L’actitud bàsica és la fe i la confiança. No dubtar que estem en bones mans si és Ell qui ens guia. Perquè Déu no busca altra cosa que la nostra felicitat. I Ell sap millor que nosaltres, quina cosa ens convé per a créixer espiritualment.

L’Esperit Sant està buscant avui canals per on circular. Cerca fer arribar al món l’immens Amor de Déu. Per a sanar ferides, consolar al que sofreix, fer justícia amb l’oprimit, acabar amb la fam i la misèria, erradicar tot mal i proclamar el triomf del Bé. Seràs tu un d’aquests canals d’actuació de l’Esperit? Demana-li a Déu que així sigui. I veuràs com canvia el món a través teu i com avança amb passes de gegant el Regne de Déu.

Mn. Antonio Reina

HOMILIA DOMINGO DE PENTECOSTÉS

HOMILIA EN LA SOLEMNITAT DE LA ASCENSIÓ DEL SENYOR

Benvolguda comunitat parroquial: Aquí estem de nou, després de tant de temps! Donem gràcies a Déu perquè avui per fi podem reunir-nos presencialment a la nostra benvolguda església de Sant Miquel del Port. Ens sentim units i en comunió entre nosaltres i també amb tots els fidels que han decidit no venir i continuen participant de les misses on line o per TV. El Senyor es farà present d’igual manera per a tots.

Avui celebrem la solemnitat de l’Ascensió del Senyor. Es tanca el cicle d’aparicions de Jesús Resuscitat i Aquest ascendeix als cels, a la dreta del Pare. Estar a la dreta del Pare significa en llenguatge bíblic, que Jesús participarà per sempre de la mateixa dignitat, poder i glòria que el Pare.

L’Ascensió als cels de Jesús, narrada per sant Lluc tant al final del seu evangeli com a l’inici dels Fets dels Apòstols, no significa que Jesús surti volant com un coet o com Superman. És una forma literària d’expressar que Jesús ha passat ja a una altra dimensió diferent a la nostra. Està al costat del Pare en la seva glòria per sempre. Allí on ja no hi ha dolor, malaltia, mort ni cap mal. Només Amor pur i felicitat eterna.

Però Pare i Fill no ens deixen solos. Segueixen involucrats en la història dels éssers humans. Segueixen preocupats per nosaltres i ens continuen ajudant per mitjà de l’Esperit Sant. Encara que d’això parlarem el diumenge que ve, en la festa de Pentecosta.

Tornem al dia d’avui i aprofundim en aquesta solemnitat de l’Ascensió del Senyor. La primera lectura ens adverteix d’un perill no poc freqüent entre cristians: Quedar-nos embadalits amb les coses del cel i no parar esment a la realitat que ens envolta: “Galileus, què feu aquí plantats mirant al cel?” (Act1,11)

És la temptació de l’espiritualisme. Espiritualista és aquell que resa molt, va a missa cada dia, posa espelmes a tots els sants i a la verge María i realitza tota classe de pràctiques piadoses, però després no és amable amb el proïsme i va repartint amargor allí on va. A aquesta mena de persones Jesús els diu hipòcrites i els recomana: “Aneu, doncs, a aprendre què significa allò de: Misericòrdia vull, que no sacrifici” (Mt9,13).

L’espiritualitat, la pràctica religiosa, perquè sigui autèntica, perquè sigui veritable, s’ha d’encarnar. S’ha de traduir en amor al proïsme. Orar, celebrar l’eucaristia i altres activitats piadoses són per a omplir-nos de l’Esperit de Déu, que és Amor (1 Jn 4,8). I aquest Amor quan ens omple el cor vol arribar a tots els pobles de la terra, com ens diu l’evangeli d’avui (Mt 28,19). Quan experimentem al Déu Veritable que s’ha Manifestat en Jesús com Amor, això ens impulsa a estimar. Comencem a veure als éssers humans com a membres d’una gran i única família de germans cridats a viure units i en pau. Veiem la naturalesa com a Creació de Déu que cal cuidar (És important recordar això avui que celebrem el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato Si) I ens comprometem perquè tot això així sigui.

Ens comprometrem? O ens quedarem embadalits mirant al cel?

Mn. Antoni Reina

HOMILIA EN LA SOLEMNIDAD DE LA ASCENSIÓN DEL SEÑOR

HOMILIA VI DIUMENGE DE PASQUA

Estimats germans, estem ja en el sisè diumenge del temps Pasqual, cada vegada més a prop de la Pentecosta, i les lectures d’avui semblen voler anar-nos preparant per aquest gran esdeveniment.

A la primera lectura veiem com Pere i Joan imposen les seves mans als samaritans que s’havien batejat, perquè rebessin l’Esperit Sant.

A la segona lectura Sant Pere ens exhorta dient: “Si us ultratgen pel nom de Crist, feliços vosaltres, perquè l’Esperit de la glòria, l’Esperit de Déu, reposa damunt vostre” I a l’evangeli Jesús ens diu: “Jo li demanaré al Pare, que us donarà un Defensor, que estigui sempre amb vosaltres, l’Esperit de la veritat”.

Per tant tres lectures que ens parlen de la importància de l’Esperit Sant, Defensor amb el que sempre podem comptar, perquè Déu no ens ha deixat orfes, sinó que ens acompanya amorosament en el nostre caminar, amb l’auxili del seu Esperit.

És important adonar-se que és el nostre Defensor. Alguns imaginen Déu com un acusador que està sempre mirant amb lupa totes les nostres faltes, per castigar-nos com mereixem. O creuen que Déu és un ésser llunyà i distant, aliè als nostres sofriments.Res més lluny de la realitat.

L’Esperit va a la trobada de la nostra vida amb minúscules, perquè assolim la VIDA amb majúscules que ens dóna estar en comunió amb el Pare i el Fill. És dinamisme que ens eleva a la nostra millor versió, força que impulsa a la major plenitud.

Res no fa més feliç que viure al vent de l’Esperit. Però per això hem de deixar que Aquest ens desfaci de tot egoisme i egocentrisme. Lleugers com plomes, lliures del pes de tantes esclavituds i demandes del nostre ego, serem conduïts a la immensa i feliç llibertat dels fills de Déu.

Estimats germans, volem junts, al vent de l’Esperit, cap a una humanitat nova, on la pandèmia de la maldat i la injustícia sigui erradicada i pugui triomfar l’Amor.
Mn. Antoni Reina

HOMILIA VI DOMINGO DE PASCUA

HOMILIA V DIUMENGE DE PASQUA

Estem en el V diumenge del temps pasqual. Un temps litúrgicament joiós que ens convida a viure des de l’alegria de la Resurrecció i l’entusiasme, ja que Jesús ha vençut a la mort i ens té preparat un lloc al costat del Pare, perquè on estigui Ell, estiguem també nosaltres, com ens diu l’evangeli d’avui. No obstant això, aquesta alegria que marca el temps litúrgic, contrasta amb el que en ocasions vivim.

En aquest temps de pandèmia i confinament algunes vegades ens preguntem com Tomàs: “Senyor, no sabem on vas”. O com Felipe: “Mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. Jesús ho havia explicat amb la seva vida, amb el testimoniatge dels seus fets i paraules, però Tomás dubtava. També Felip. I per això demanen una explicació més clara, quelcom més comprensible, més concret i clar.

Sovint, nosaltres també dubtem. No sabem on va el Senyor en aquesta societat nostra, tan plena d’injustícies i exclusió social de tants. No sabem què passarà amb els nostres éssers estimats i amb nosaltres. El futur de la salut i l’economia preocupen i espanten. No sabem quin camí ens indica el Senyor. Ens preguntem: Quin serà el camí correcte? Què haig de fer? Qué espera el Senyor de mi? I com Tomàs i Felip demanem explicacions més clares, més evidents.

I Jesús respon a Tomàs i ens respon també a nosaltres i a tots els cristians de tots els segles: “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no va al Pare sinó per mi”. I a Felip davant la seva petició de proves, senyals i demostracions evidents per poder conèixer al Pare, li diu: “Qui m’ha vist a mi, ha vist al Pare”.

Jesús fa molt més que donar-nos una explicació sobre què hem de fer. Jesús es dona a si mateix, ens dona el seu mateix Esperit, perquè junts busquem el camí cap al Pare. A vegades li demanem coses a Jesús. Béns materials o immaterials. Evidències, miracles, signes prodigiosos. Però Jesús ens dona molt més. No sempre ens concedeix exactament allò que hem demanat, però si el que veritablement necessitem per créixer espiritualment i arribar fins al Pare. Ens dona la seva persona.

Llavors es tracta de viure tot des de la unió a Jesús, en permanent relació amb Ell. Ell és la vinya, nosaltres els sarments, ens dirà en aquest mateix evangeli.

És quan ens separem de la vinya, quan els nostres dubtes de fe s’intensifiquen, la nostra esperança decau, i el nostre amor s’afebleix. Llavors, com Tomàs preguntem: Senyor, on vas? La pregunta denota la nostra falta de fe, la nostra falta d’escolta profunda i creient a la Paraula del Senyor. Si haguéssim escoltat, cregut i aplicat la seva Paraula no preguntaríem, perquè ens sentiríem plens de Jesús, en comunió amb el Pare i habitats per l’Esperit. Quan vivim inserits en la Vinya, no preguntem: “Senyor on vas? Perquè sabem que no s’ha anat a cap lloc estrany o desconegut, sabem que està amb nosaltres i que ens acompanya sempre en el nostre caminar.

Benvolguts germans, que en aquest temps de pandèmia cuidem especialment la nostra unió i amistat amb Crist, des de l’oració i l’eucaristia. Amb Ell en el cor, prendrem les millors decisions, perquè farem sempre el que li agrada.

Mn. Antoni Reina

HOMILIA V DOMINGO DE PASCUA

HOMILIA IV DIUMENGE DE PASQUA

Any litúrgic 2019 – 2020 – (Cicle A)

Benvolguts germans, estem avui ja en el quart diumenge de Pasqua i la litúrgia ens fa centrar la mirada en Jesús, el Bon Pastor.

Vivim en un món al qual l´ interessa que els ciutadans siguem com ovelles: fàcils de domesticar, manipular, enganyar i dirigir.

Ovelles acrítiques i descriteriades que segueixin les modes de torn, que no qüestionin res i obeeixin cegament els reclams del mercat i la societat de consum.

Ovelles que segueixin al ramat i als falsos pastors, que no siguin capaços de decidir res des de la seva pròpia consciència, llibertat i responsabilitat.

Ovelles que quan convingui, vagin a l’escorxador sense protestar ni resistir-se.

Però avui Jesús es presenta com el veritable pastor, que es preocupa de debò per les seves ovelles i les condueix a bones pastures de llibertat, amor i veritat, allí on poden créixer juntes, alegres i felices.

Jesús és la porta per a entrar a aquesta cleda d’ovelles lliures i unides en l’amor. Per això diu: “Jo soc la porta: qui entri per mi se salvarà i podrà entrar i sortir, i trobarà pastures”.

Poder entrar i sortir quan es vulgui és signe de la llibertat amb la qual ens tracta Jesús. En cas contrari el cristianisme seria sectari i fonamentalista. Jesús mai obliga, sempre convida i sedueix, però sense forçar a ningú, perquè la seva proposta és l’amor, i l’amor, si és per força, deixa de ser amor.

Jesús Bon Pastor, que dona la vida per les seves ovelles, ens coneix i ens estima. Ens crida pel nostre nom: Marta, Antonio, Pedro, María…

Ell té una missió per a nosaltres. Una paraula que dir a la nostra vida, a allò més profund del nostre cor.

Però… Escoltarem la seva veu? Ens donarem el temps suficient per a fer silenci, apaivagar altres crides i crits i fer callar el baluern del món i els seus reclams, per a poder escoltar-li?

Si volem ser persones lliures i felices, que facin felices als altres, l’únic camí és seguir aquesta veu del Bon Pastor, que vol el millor per a nosaltres i per a tota la humanitat.

Avui ens sentim part d’una humanitat ferida per una pandèmia cruel, que se suma a d´altres ferides greus provocades per la maldat i el pecat dels homes: La injustícia estructural mundial, la crisi ecològica, la fam, la pobresa, els conflictes bèl·lics, l’exclusió i marginació de tantes persones i tantes altres calamitats.

Jesús Bon Pastor també va ser ferit i va patir en la seva pròpia pell les conseqüències d’aquesta maldat i pecat dels éssers humans. Però el seu amor va ser més fort i va vèncer, per això vol que li seguim per a curar-nos de les nostres ferides. La segona lectura (1 Pe 2, 20b-25) ens ho deia:

“Ell va portar els nostres pecats en el seu cos fins al tronc,

perquè, morts als pecats, visquem per a la justícia.

Amb les seves ferides vau ser curats.

Perquè caminàveu errants com a ovelles,

però ara us heu convertit

al pastor i guardià de les vostres ànimes”

Convertim-nos a Jesús, com ens proposava la primera lectura (Fets 2, 14a.36-41).

Tornar a Jesús, escoltar la seva veu i seguir-lo: aquest és el camí de superació d’aquesta crisi i de totes les crisis. Perquè només l’amor pot ser la resposta i en Jesús trobem la força per a estimar que necessitem. En Jesucrist, per l’Esperit, trobem la Porta cap al Pare, que espera a tota la humanitat amb un gran banquet preparat per a tots els seus fills.

Antoni Reina

Rector de Sant Miquel del Port

HOMILIA IV DOMINGO DE PASCUA

HOMILIA III DIUMENGE DE PASQUA

Els deixebles de Emmaús estaven tristos. Ells havien posat el seu cor i tota la seva esperança en Jesús. Havien cregut sincerament que Ell era el Messies que venia a salvar a Israel. Però Jesús havia estat condemnat i assassinat de manera cruel. Ara la decepció que sentien no podia ser més gran.

També nosaltres ens decebem de Déu algunes vegades. Quan els plans que havíem projectat no surten com ens agradaria. Quan perdem aquest treball que ens agradava tant. Quan no surt aquesta relació de parella en la qual s’havien posat tantes expectatives. Quan no gaudeixes de la salut, l’amor, l’èxit que esperaves tenir en la vida. O quan com ara, la vida de sobte es torça i una pandèmia comença a sembrar llavors de mort i destrucció per tot arreu.

Són només alguns exemples d’ocasions en les quals es posa a prova la nostra fe, i on es revela també quina imatge de Déu tenim.

Si creiem que Déu és una espècie de “Harry Potter” al nostre servei, que és aquí per a evitar-nos qualsevol patiment, només amb activar la vareta màgica de les nostres oracions i sacrificis, doncs llavors, és clar, ens decebem quan això no succeeix, i fins i tot podem deixar de creure.

El Ressuscitat li diu ben clar als deixebles de Emmaús: “Que necis i maldestres sou per a creure el que van dir els profetes! No era necessari que el Messies patís això i entrés així en la seva Glòria?”

D’una forma misteriosa, que mai acabarem d’entendre del tot, el sofriment forma part del pla de Salvació que Déu té.

Estem en aquest món sol per a una cosa. Per a fer-nos persones. Déu vol persones com Ell, amb les quals compartir la vida eterna. No perquè ho necessiti, sinó perquè Ell és així de Bo. Per pura gratuïtat. Per pur amor. Però Déu no pot crear persones amb una vareta màgica. Alguns a vegades diuen: Per què Déu no ens va crear més bons? Per què no ens va fer de manera que mai féssim el mal? Un espetec de la seva vareta i zas! Ja té Déu una persona bona, que estimi a tots, que vulgui el bé, apta pel cel. No, això no seria una persona, seria un robot o una titella. Déu no et pot obligar a estimar. Perquè si t’obligués, ja no seria amor. Perquè res ha de ser més lliure que l’amor.

Per a fer una persona es requereix donar-li espai, temps i llibertat d’elecció, perquè no pot haver-hi persona sense llibertat. No es neix persona. Persona ens anem fent a poc a poc. I la persona es fa en la mesura en què opta lliurement pel Bé i rebutja el Mal. Cada vegada que tria l’amor i rebutja l’odi o la indiferència cap als altres. I aquestes eleccions a vegades són difícils i comporten sofriment, dolor, penes. Però… podrien desenvolupar-se en la persona valors com la temprança, el coratge, la valentia, la fortalesa, la resiliència, l’autodomini i tants d´ altres, en un món on Déu fos com aquest Harry Potter que ens aconsegueix sempre tot el que li demanem? O ens convertiríem en uns nens mimats, sense problemes sí, però tan consentits que acabaríem sent amorfs i mancats de tota virtut?

A ningú ens agrada sofrir. No som masoquistes. Déu tampoc vol el sofriment. De fet, si donem un cop d’ull als evangelis, Jesús es dedica a alleujar el sofriment dels altres tot el que pot. És clar que Déu no vol el sofriment. Però sí que vol l’amor. I estimar a vegades implica sofriments que s’han d’acceptar com a part del camí cap a Déu. No hi ha Gloria sense Creu..

Ens està tocant un temps de creu. Veiem al crucificat en tants avis que moren sols als hospitals. En tants pobres que demanen menjar o asil. En tantes persones que en aquests dies pateixen atacs de pànic, ansietat, depressió, i d´ altres problemes psicològics. En fi, en tants que pateixen, veiem el reflex de Jesús Crucificat.

Però què fer davant tant de dolor i creu? Fugir? Amagar-nos? Evadir-nos? negar la realitat? No és això el que va fer Jesús!!! Jesús va respondre donant-ho tot, donant la seva vida per amor. Com estem responent nosaltres?

Senyor, ajuda’ns en aquest temps a respondre amb amor, per amor i en l’amor, a la crisi que estem patint. Ajuda’ns així a créixer com a persones i a madurar, perquè, com Tu, i per la teva Gràcia, algun dia siguem considerats dignes d’estar per sempre al costat del Pare, en l’alegria de l’Esperit. Amén.

Antoni Reina. Rector de Sant Miquel del Port

Barcelona, 25 d’abril 2020